Deu anys del Vivales president

Aquests dies fa deu anys des que els gironins es van deslliurar del Vivales, enviant-lo de l’alcaldia a la presidència de la Generalitat, la millor puntada de peu cap amunt que mai s’ha donat a ningú. Deu anys després, a Waterloo, de bon matí al mirall, després de l’habitual ensurt en veure’s, el pobre paio es deu preguntar si va valer la pena tanta murga per acabar suplicant una amnistia, és a dir, per acabar aspirant a estar exactament com estava fa una dècada, si bé amb més anys, més cabells blancs i més quilos a coll.

Un vol pensar que sí, que l’estúpida aposta per una republiqueta, li va sortir com tenia previst. Ningú va pensar ni per un moment que d’aquell procés en pogués sortir un nou estat europeu, com si els estats brollessin com les flors i només calgués recollir-los. Un està convençut que al Vivales tant se li’n fotia Catalunya, la republiqueta, el referèndum i el procés, que el que buscava era només una excusa per a fotre el camp de casa, deixant la família enrere, i això li va sortir a la perfecció. Potser se li’n va anar la mà, deu anys alliberant-se de la família són molts anys, però més val pecar per excés que per defecte. Al Vivales li va sobrevenir la crisi dels cinquanta amb l’oportunitat somiada a la mà: muntar un sidral tan bèstia que l’obligués a marxar ben lluny de la llar.

Alguns els van qualificar de covard perquè, mentre els seus acòlits es van quedar a Catalunya amb el risc de ser jutjats i condemnats -com així els va succeir-, ell va guillar amb nocturnitat i traïdoria, aquí us quedeu, panolis. En realitat no va ser covardia, sinó sagacitat, noti’s que, si s’hagués quedat a casa, avui estaria tan lliure com en Junqueras, els Tururull i tots els altres, que no tenen altre remei que aguantar la família. En canvi el Vivales, donant tombs per Europa, ha aconseguit prolongar l’excusa, ho sento estimada, és que si torno m’arresten, fes un petó a les nenes de part meva.

Tot home ha somiat alguna vegada amb el pretext ideal que li permeti deixar la dona a casa amb els nens i agafar-se un temps de solteria i vida boja. El Vivales no es va conformar de somiar-ho, va veure l’ocasió i la va aprofitar, va ja per a deu anys. Desitgem que en compleixi molts més, els valents mereixen que tot els surti bé.

Subscriu-te per seguir llegint