Trump i Buffalo Bill, dos mestres de l’espectacle

Acabo d’enllestir la lectura de la deliciosa novel·la d’Éric Vuillard Tristesa de la terra, una història de Buffalo Bill en la que l’autor fa el retrat d’un home cruspit pel seu mite i el de tota una nació, els EUA fundada en la massacre dels indis, l’espoli de les terres i en l’espectacle. Buffalo Bill, s’explica en el llibre, va mantenir la seva llegenda de la manera més insospitada i extravagant.

Va recórrer el món sencer amb la companyia Wild West Show interpretant el seu propi paper, matant indis, això sí, a l’espectacle ho feia amb bales de fogueig, perquè els mateixos «artistes», que eren sioux supervivents que havien vist com els homes blancs mataven a les seves famílies, havien d’estar llestos per a la pròxima funció.

Aquells desgraciats, per necessitat, o per força, es varen veure obligats a reviure l’horror en el circ que va muntar William Frederick Cody, més conegut com a Buffalo Bill. L’espectacle en el seu moment es va poder veure arreu, també a Barcelona.

Buffalo Bill va passar per Girona el desembre de 1889 camí de la ciutat Comtal, atès que venia en tren des de Perpinyà. A Barcelona es va hostatjar a l’hotel 4 Naciones que avui encara ofereix els seus serveis d’hostaleria a la Rambla Santa Mònica, a prop de l’estàtua de Colom.

Vuillard ens diu que l’espectacle és a l’origen mateix del món. Recordo com l’emperador Neró (Peter Ustinov a Quo Vadis) feu cremar Roma per tal de poder passar a la història com a rapsode i poeta tràgic.

Més modernament, Hitler, Mussolini i d’altres han organitzat grans desfilades modernitzant d’una manera kitsch, al meu entendre, actes de cultura de masses pensats per a ser vistos en directe, però sobretot en grans pantalles ja sigui en el cinema, o còmodament asseguts des de casa.

Aquestes posades en escena s’inspiren en les desfilades que organitzaven les legions romanes quan tornaven d’una campanya militar victoriosa, espectacles que ja abans havien realitzat amb una gran sumptuositat també egipcis, perses...

Hitler no tenia la categoria de Napoleó o Bismarck, però sí que va ser un gran creador de continguts per a masses alienades. Buffalo Bill, abans que arribés Hollywood, va revolucionar a la seva època, d’una forma decisiva, el món de l’entreteniment.

Fins i tot va arribar a exhibir al cap sioux Sitting Bull, en una gira que l’explorador americà va fer amb el seu circ pels EUA i el Canadà el 1885. El Wild West Show era un gran espectacle amb lletres majúscules, en el que hi participaven 180 cowboys, 200 indis pells roges i prop de 500 animals entre cavalls i bisons. El cap indi va deixar la faràndula després de quatre mesos, va tornar a la reserva i va acabar morint assassinat.

La novel·la d’en Vuillard és una lúcida introspecció psicològica on critica els orígens del que amb el temps va ser el somni i també l’imperialisme americà. Vuillard és un escriptor molt bo, a mi particularment m’ha interessat llegir el seu llibre La guerra dels pobres en el que parla d’una revolta pagesa que va haver-hi al sud d’Alemanya l’any 1524.

Hem començat l’any amb un espectacle muntat per Donald Trump, el més gran showman histriònic que hi ha ara mateix a la terra. El president dels EUA ordenà el 3 de gener una operació militar a Veneçuela, per a segrestar al seu president i a la primera dama. L’espectacle, que va poder veure ell en directe, acompanyat per alguns estrets col·laboradors, des de la seva residència de Mar a Lago a Florida, s’ha anat filtrant a mitjans amics, complementant-lo amb imatges que denigren als dos presos, als que han exhibit com a autèntics trofeus davant els mitjans.

La raó oficial que justifica l’acció militar ha estat el narcotràfic, però aquesta excusa no se la creu ningú, ni a la resta del món, ni dins els mateixos EUA. Alguns analistes ben informats, com ara Enric Juliana, o des de dins mateix del país, el prestigiós economista Richard D. Wolff, han apuntat l’endemà mateix de la irrupció dels Delta Force a Caracas que el que ha induït l’enèsima intervenció nord-americana a Llatinoamèrica no ha estat el narcotràfic. El mateix Trump acaba d’indultar l’1/12/25 a l’expresident d’Hondures Juan Orlando Hernández, condemnat als EUA l’any 2024 a 45 anys de presó per importar grans quantitats de cocaïna als Estats Units.

Juliana i Wolff, dèiem, apunten a una altra causa que ha motivat la intervenció ianqui a la terra natal de Simón Bolívar. En l’actualitat la República Popular Xina era el comprador del 84% del cru que s’extreia a Veneçuela i aquest petroli s’abonava al país sud-americà, des de 2024, sense pagar en dòlars (en renminbi, una divisa exterior xinesa basada en el iuan).

Els diners s’ingressaven en comptes xinesos, per evitar els controls occidentals. Veneçuela, diu Juliana, era un laboratori financer que amenaçava molt seriosament de debilitar el circuit dels petrodòlars sorgit de 1973 després de la gran crisi energètica. I el que és més greu, Aràbia, Rússia, l’Iran i altres països dels Brics, estaven considerant molt seriosament afegir-se a aquest sistema, fet que de produir-se hagués afeblit la força de la divisa nord-americana com a moneda de referència en els mercats internacionals i això a Washington no ho podien acceptar de cap manera.

Alguns il·luminats com Aznar no entenen ara com l’administració Trump deixa pilotar la transició als hereus del chavisme. Segurament no recorden que Bush pare, després de la I guerra del Golf, va deixar a Saddam Hussein en el poder, que la transició espanyola la va liderar Adolfo Suárez, secretari general del movimiento o que el mateix Ike, Dwight Eisenhower, va beneir la dictadura del general Franco.

Diuen que alguns catalans sorneguers rebatejaren a l’època Buffalo Bill com a Bufa-li l’ull. Cordeu-vos els cinturons que ara, després de Veneçuela, segurament vindran més trumpades.

Subscriu-te per seguir llegint