Americanades

Els que heu vist Nuremberg potser recordareu una frase que surt escrita al final de la pel·lícula, «L’única pista que tenim per saber el què els humans poden fer és mirar el que ja han fet», l’autor és R. G. Collingwood, historiador i filòsof, una frase que té sentit si es recorda que el psiquiatre a qui se li encarrega la missió d’introduir-se en els racons més sinistres del cervell dels jerarques nazis jutjats a Nuremberg arriba a la conclusió que si quan parlava amb Hermann Göring, que havia de ser el successor de Hitler, no flairava a sofre, què podien fer altres humans si respiraven la mateixa atmosfera enrarida dels nazis! Un crític desconsiderà Nuremberg dient que era una americanada, bingo!, sortosament ho és, no podia ser d’una altra manera, no podia ser un documental en blanc i negre i subtitulat, calia que l’episodi Nuremberg conservés l’essència i alhora fos dramatitzat per aconseguir una pel·lícula amb bona taquilla, quan érem petits anàvem al cinema i veiem primer una espanyolada i després del NO-DO una americanada, la primera era el peatge que pagàvem per veure la segona, anys més tard, la gent que tenia consciència de classe, que solien portar un cabàs penjat a l’esquena, pantalons de vellut i els jerseis de l’avi, que fumava Celtes i llegia El Capital per les nits, pontificava que les americanades alienaven, colonialisme imperialista!, que el que s’havia de veure era El cuirassat Potemkin, una pel·lícula sobre uns fets reals, la rebel·lió d’uns mariners en el port d’Odessa, a Ucraïna, sota l’imperi rus l’any 1905, obligats a menjar carn podrida amb cucs entre altres vexacions, una rebel·lió fallida, però que serà la llavor de la rebel·lió bolxevic de l’octubre de 1917, tècnicament aconseguida, i amb una escena emblemàtica, l’exèrcit del tsar dispara contra el poble a les escales d’Odessa, una mare mor per un tret i el cotxet amb el seu fill comença a precipitar-se pels esglaons... La pel·lícula dirigida per Serguei Eisenstein és una lloança a les masses treballadores i oprimides que decideixen revoltar-se, la glorificació de la revolució bolxevic, mentre El cuirassat Potemkin l’he vista una vegada, d’una americanada com Centauros del desierto de John Ford, la recerca obsessiva d’una nena segrestada per uns comanxes que han mort a la família del seu germà, interpretada per John Wayne –de qui es diu que s’ha reencarnat en Trump– he perdut el compte, Ford, al contrari d’Eisenstein, reivindica la força del mateix individu contra un Estat que ens voldria tots tallats amb el mateix patró per poder-nos controlar millor.

Trump, baladrer, histriònic, egocèntric, aspirant a autòcrata, que produeix vergonya aliena a la culta Europa, però que en cas que un servidor fos un exiliat veneçolà o un dels presos polítics alliberats de les presons del dictador Maduro, li estaria profundament agraït, i m’importaria un rave que a Trump li importés un rave la democràcia i els drets humans de Veneçuela, que l’únic que li importés fos el petroli, li agrairia la meva llibertat, una llibertat que ni el dret internacional ni els acomodats antiimperialistes no haguessin aconseguit mai, o si em poso en la pell d’un cubà o d’un iranià, disculpeu que no els tracti de ciutadans, en els seus països la ciutadania està perseguida, pensaria que la Força Delta de Trump fa tard, però també penso que si fos bona gent i veiés en Maduro un redemptor, si hagués vist infinitat de vegades El cuirassat Potemkin i em dutxés cada dia cantant Yankee go home, el meu article hagués estat una diatriba contra la força bruta de Trump i contra els odiosos feixistes que l’aplaudeixen amb les orelles.

Subscriu-te per seguir llegint