Marco Rubio, l’encarregat de Trump

En aquest canvi de paradigma en què la llei del més fort pot saltar-se qualsevol norma internacional reconeguda, com ho és el marc de relacions entre estats sobirans, el protagonista és indubtablement Trump, però no és l’únic actor dins de l’administració nord-americana en aquesta estratègia, que porta de nou a zones d’influència i dinamita definitivament el paradigma de la globalització.

Marco Rubio. La fosca hipocresia del fill d’immigrants convertit en guardià del poder. Aquesta anàlisi subratlla el profund cinisme de figures com Marco Rubio. La narrativa del narcoestat, utilitzada per justificar l’agressió contra Veneçuela, és una construcció política cínica, part d’un repertori històric ben establert de l’intervencionisme nord-americà.

Manipulació i treure de context el discurs migratori. Rubio, fill d’immigrants que van fugir de Cuba per motius econòmics, instrumentalitza la retòrica de la «llibertat» per justificar accions que soscaven la sobirania d’altres països. Aquesta postura passa per alt el context de les sancions econòmiques nord-americanes, un factor clau en la inestabilitat i els fluxos migratoris regionals que ell després critica.

L’estratègia de «lawfare» (guerra judicial) que nosaltres, els catalans, hem conegut molt bé quan l’Estat espanyol ha temut la pèrdua del que considerava part indestriable de la nació espanyola. L’acusació de «narcoterrorisme» contra Maduro segueix el patró del «lawfare», on s’utilitzen sistemes legals per criminalitzar i deslegitimar oponents polítics. És un guió vist abans, dissenyat per crear una justificació aparentment legal per a un canvi de règim que, altrament, seria il·legal segons el dret internacional.

La veritable agenda geoeconòmica: la retòrica sobre la democràcia i els drets humans ha estat reemplaçada per un discurs més cru sobre el control de recursos. La insistència de Rubio en el «narcoestat» serveix per desviar l’atenció de l’objectiu principal: el petroli veneçolà i la reafirmació de l’hegemonia nord-americana al pati del darrere, contrarestant la influència de Rússia i la Xina.

En essència, la posició de Rubio encarna la transformació de la doctrina Monroe per al segle XXI: ja no només sobre l’exclusió de potències estrangeres, sinó també sobre el dret a intervenir i reestructurar governs i economies en nom d’una seguretat redefinida que ara inclou el control de recursos energètics i el domini geopolític.

Els danesos, un dels aliats més fidels dels Estats Units, patiran la cobdícia geoestratègica per Groenlàndia, i poca cosa podran fer més que vendre-la i quedar tan amics, o perdre-la per la força, que en aquest cas no en caldrà gaire. I la Unió Europea? Res de res. Algun discurs condemnatori, alguns escarafalls, però res. Trump i Marco Rubio saben que la burocràcia que la dirigeix no deixa de ser la seva empleada.

Subscriu-te per seguir llegint