Morir, dormir, i potser somiar

El meu pare se’n va anar sense donar la recepta de dormir de pressa per mor d’economitzar temps, com també no va explicar bé altres coses confuses de la seva vida. Les tres frases que més repetia eren: «Molta experiència de la vida»; tanmateix, mai no va dir-nos d’on havia tret tanta experiència, la segona locució quasi aforística era «s’ha de parlar amb coneixement de causa», que tots l’entenem bé i la tercera era la més enigmàtica: «Aquell o aquells tenen més cuento que en Calleja.»

Qui era en Calleja? Vaig preguntar-ho pel poble i entre els amics del pare i ningú el coneixia ni havia sentit mai a parlar d’ell. Endemés el cognom Calleja no els resultava massa català i algú deia que sonava a carrer pobre i sense llum. El nom Calleja defineix l’individu que es queixa per res, que inventa excuses ben elaborades o que exagera la veritat per fer el mec i per aquest motiu és acusat de tenir més «cuento» que en Calleja. En realitat era un editor que a principis del XX, publicava contes que serviren per iniciar als infants a la lectura.

Un amic antropòleg sosté la teoria que l’element més arcaic i pur que hi ha en l’ésser humà és dormir, l’estat de repòs, la suspensió dels sentits i de tots els moviments voluntaris del cos: quan dormim som iguals als primers pobladors de la Terra, perquè dormir i somiar ho fem exactament igual als nostres avantpassats.

Així doncs, respirem igual, mengem, sofrim, veiem, sentim, igual als anomenats cavernícoles, la gran diferència és que vàrem aprendre a verticalitzar el cos, deixàrem de ser l’home ajagut per ser bípedes, l’home dret, l’home erectus i aprenguérem a caminar fent servir només les dues cames, alliberant les mans per agafar les coses. El filòsof Anaximandre afirmà que l’home pensa perquè té mans; Aristòtil la cità amb entusiasme per refutar-la millor assegurant que com que l’home és intel·ligent té mans.

Els sentits externs compleixen la mateixa funció que en els homes prehistòrics, també, els interns, la memòria, el sentit comú i la imaginació. El cos té les mateixes necessitats, a la nit, descansa i dorm. D’això fa dos milions d’anys i alguns metges creuen que dolors musculars del cos responen al fet de sostenir-lo en dos suports físics, mentre que en quatre, l’esforç queda més ben repartit.

L’ésser humà passa la tercera part de la seva vida dormint i, d’aquesta tercera part, passa almenys una altra tercera part somiant, així durant una gran part de les nostres vides vivim en un autèntic món oníric. Últimament, he llegit dues teories sobre el dormir; la primera no sé què pensar d’ella perquè no està prou comprovada, afirma que dormir vuit hores seguides és un fet molt modern que apareix a finals del segle XVII, quan va entrar la llum de gas a les llars i després, en el XIX, la llum elèctrica. Durant la major part de la història de la humanitat, dormir vuit hores seguides no era gens habitual.

Abans del XVII es trencava el son en dos trossos, el torn primer i el torn segon, atès que la gent per manca de llum i escalfor anava a dormir a les set de la tarda i cap a les dues de la nit descansaven de tant clapar i treballaven unes hores, a continuació, es tornaven a ficar al llit fins a les set o les vuit del matí.

L’altra teoria que m’agrada molt consisteix a assegurar que el secret de la bona salut, fins de la felicitat, és dormir de set a nou hores diàries. Els infants per estar contents i eixerits dormen unes 13 hores. Tots volem ser nens, així doncs, dormir molt és una fórmula barata i senzilla. A més somiem i en llevar-nos no acostumem a recordar el que hem somiat, excepte si el que hem imaginat és plaent o truculent, angoixant, amenaçador o extravagant.

Sigmund Freud va escriure que dormim per necessitats del cos, però també per les moltes exigències de l’ànima, que exigeix repòs i desconnectar-se del tot del món exterior perquè hem apagat els sentits externs i interns. El primer acte que fem quan ens posem el llit és aclucar els ulls, posar a les fosques l’espai exterior, que deixa d’existir i nosaltres, també, romanem fora de la realitat i ens declarem inexistents. La realitat s’ha fet obscura, silenciosa i ha fugit. Som omnipotents somiant, però desperts la realitat ens limita i empetiteix; dormim cansats per l’activitat desplegada durant i descansem dormint per activar-nos de nou l’endemà.

A classe de Psicologia era el tema que més agradava als alumnes perquè tots tenim nocions íntimes del dormir i somiar. Sovint explicaven somnis típics de l’adolescència i tots ens fèiem un fart de riure. Les necessitats espirituals són més fortes que les físiques; dormir és reparador, somniar, compensador. Una fugida volguda del món que consisteix a entrar en un espai desitjable i on tot és possible. El pare quan es ficava al llit tard i havia de matinejar deia «hauré de dormir de pressa, si vull fer tota la son». M’inquietava el sentit de la frase, no entenia com és possible realitzar vuit hores de son urgents i despertar-se més fresc que una rosa.

Subscriu-te per seguir llegint