Estimat Isidre

Quan el 2007 vas arribar, a Catalunya manava José Montilla i a Espanya, Zapatero. No teníem bones idees, i fèiem i desfèiem amb un candor que aviat fou esquinçat per la crisi financera. Vam conèixer l’angoixa, el dolor, la sensació que l’horitzó s’allunyava i desapareixia, i que ja no ens era permès de tenir esperança. Vam veure com el cubell foradat es quedava sense aigua i ja no hi podíem trobar la nostra imatge reflectida. Després l’economia millorà però la política tot ho va desfer i va començar la desventura del procés. Si mires com ha anat la història de Catalunya i d’Espanya en els darrers anys, tu has estat la millor idea i el millor sentiment. Ningú no ens ha explicat millor el que som i fem. Ningú no ha preservat d’una manera tan pura i senzilla la bona voluntat com la metàfora de la solució universal.

En aquests anys tan estranys i tan difícils has posat tot el poder del món al servei dels més febles. T’has posat a servir-los amb una radicalitat que abans que tu vinguessis només existia quan era demagògia, mentida, pancarta. Has encarnat l’oblidat gest dels rebels i no només has dedicat tota la teva obstinació i tot el teu temps a què les finances del banc més important del país tinguessin el destí inequívoc i total de la caritat –que vol dir amor– sinó que has fet servir tot el teu poder per protegir aquest miracle. Per a molts, ets un símbol del sistema; per a mi ets la revolta permanent. El poder que els altres utilitzen per satisfer la seva vanitat o complaure els governants, tu l’has fet servir –i violentament quan ha calgut– per defensar els nens pobres com el que tu vas ser.

Hem vist polítics intentant comprometre la teva independència, hem vist executius intentant desviar els recursos per a altres objectius (també polítics), hem vist com només tu creies en la «follia» de tenir-ho tot per donar-ho tot. Han estat vint anys –de fet 19– havent de convèncer els altres que el bé existeix i que val la pena defensar-lo; vint anys d’una guerra sorda i sovint cruel per defensar una idea d’humanitat posada al servei dels altres, i una ànima transcendent, sensible al dolor i oberta a l’esperança.

Vint anys, em sembla, d’una certa incomprensió, perquè tothom s’ha fixat en l’escuma financera, com si fos el que importava, sense adonar-se que la categoria era l’amor, la generositat, el dret dels que no tenen absolutament res a tenir una oportunitat. T’han temut, t’han respectat, t’han admirat, han intentat destruir-te. T’han obeït, t’han traït, t’han afalagat amb propòsits no sempre confessables. Però no sé si t’han entès, no sé si tothom ha sabut mirar dins dels teus ulls blaus i freds. No sé si sols tenir la sensació que el que de veritat vols dir arriba a l’enteniment del receptor. Jo he estat un testimoni a una certa distància d’aquest viatge però no sé si les persones potser més rellevants i més properes l’han sabut entendre en tota la seva magnitud. T’ho dic perquè el que has fet ha estat tan gros, tan revolucionari, tan impossible d’explicar si no és entre signes d’exclamació; tan contrari a les tendències del món que si al teu voltant encara queden rastres de disputa i agressió només pot ser perquè no tothom ha entès el mateix que he entès jo.

En un país que ha jugat deliberadament a sabotejar-se, a dinamitar-se, tu has mantingut la calma i el rumb, i després de totes les lliçons que has hagut d’aguantar, al final l’únic que sempre hi ha estat, i sempre per ajudar, ets tu. Polítics de tots els colors s’han atrevit a dir-te el que havies de fer, i alguns amb una insòlita altivesa. I ara aquests polítics on són? Què han fet pels altres? Quants milions d’euros hem perdut o hem deixat de guanyar per culpa seva?

No sempre ha estat així però aquests moments de la meva vida no em sento especialment d’enlloc. M’agrada molt Barcelona però el que vull dir-te és que la meva identitat no s’articula al voltant d’una ideologia o d’una adscripció nacional. Jo soc un que escriu i el pare de la Maria. I si he pogut educar i mantenir la meva filla amb les condicions en què ho he pogut fer en bona part és gràcies a tu. Gràcies a la teva obra, hem pogut salvar el present i construir el futur. Hem pogut avançar sense insalvables desigualtats, garantint un espai per a tothom o per a gairebé tothom. No hauríem pogut arribar fins aquí sense que el conjunt del país se n’hagués pogut sortir amb una certa qualitat, i l’Estat de vegades fallit i l’autonomia fraudulenta no sempre han entès el seu paper i tu has estat el que ens ha assegurat que no trontollés la maquinària.

Des que vas arribar fins avui han passat moltes coses: el món ha canviat i també nosaltres hem canviat, és cert; però no tant com ens pensem i les preocupacions i el patiment continuen sent els mateixos, també allò que ens fa únics i a la vegada ens vincula. En el teu diàleg amb Déu –avui que Déu ha estat dramàticament expulsat de l’esfera pública– has sabut distingir el que en nosaltres és etern i protegir-ho, i sense la teva fe no hauries pogut fer-ho, i també per la teva fe has estat assenyalat i posat en dubte. Quan els que no et coneixen parlen de tu com si responguessis a l’arquetip del burgès pitinflat, arrogant i sistèmic somric i penso en la cara d’espantats que farien si sabessin que tu ets el que viu a la intempèrie perquè saps que només als afores de la vida es pot plantar una petita il·lusió i la teva única riquesa és encara tenir set, per saciar-la, de més espectres i més problemes.

Subscriu-te per seguir llegint