Dimecres

La taula de formatges no ens decep. És variada, abundant i temptadora. I, com sempre, arriba acompanyada d’una ampolla de vi negre (que no és el millor del món, però es deixa beure). I, pel preu que té tot plegat, escolta’m, no es pot demanar més! Ataquem els formatges, i no triga gaire a arribar l’entrepà de calamars. A l’Atacapaca és l’únic lloc on demano aquesta especialitat culinària: els calamars són tendres i gens oliosos, el pa és bo, i la maionesa que hi posen (si la demanes) hi dona el punt necessari d’untuositat.

Mentre devorem el nostre esmorzar-dinar (jo diria que estem fent un brunch castizo), comentem que veiem el local molt diferent. Sempre hi havíem anat en diumenge, amb el bar a rebentar de gent, quan trobar un lloc on apuntalar el cul és quasi impossible i fer-se amb una tauleta, directament, és un miracle. Però aquesta vegada és dimecres i, a banda d’un parell de parroquians en una taula, no hi ha ningú més que nosaltres. Sense la gentada i el bullici, sembla un altre lloc. Però els formatges i el bocata són tan bons i tan barats com sempre. I, sense el brogit de la multitud, podem constatar que la música que tenen posada ens agrada molt. Tant, que preguntem què estem escoltant: «És una emissora palestina», ens diu la cambrera de sempre, amb el seu posat seriós (i ens sap una mica de greu que no se’n recordi de nosaltres, que sempre que visitem la ciutat anem al bar a complir amb la tradició dels formatges i els calamars). És una dona jove i atractiva que es mou darrere de la barra amb moviments suaus i felins: sembla que estigui fent ballet. No l’he vista mai rient, ni donant conversa als clients. És, això sí, amable i correcta, i tinc la sensació que dins el cap li bullen milers d’històries que ningú descobrirà mai.

Entra al local una parella molt somrient, tots dos amb corbata de llacet: ell, d’un rosa intens; ella, de mil colors. S’asseuen a la barra i esperen que els atenguin, mirant-se sense deixar de somriure. Al cap de no massa, ens adonem que la parella és sorda. Conversen entre ells amb aquest llenguatge que es parla amb les mans i que a la majoria de persones ens resulta tan impossible d’entendre com l’arameu. Els observem fascinats, sense ni tan sols dissimular la nostra curiositat. Ells no semblen adonar-se de les nostres mirades -després penso que potser és perquè necessiten els ulls per entendre’s-. L’escena es torna encara més hipnòtica quan la cambrera s’hi apropa i es posa a parlar amb ells en el seu mateix idioma: amb les mans. El noi i la noia es queden un moment astorats, però de seguida continuen la conversa a tres bandes. No tinc ni idea de què diuen, però és facilíssim adonar-se del seu entusiasme parlant amb la dona del bar. No m’estranya: us imagineu, viure en un món on ningú parla el vostre idioma i poder demanar dos vermuts i un pintxo de truita sense haver-ho de traduir?

Al cap d’una estona s’acomiaden i, abans de marxar, es fan un selfie els tres: és la primera vegada que veig somriure la cambrera. Jo també somric. Cada vegada m’agrada més, l’Atacapaca.

Subscriu-te per seguir llegint