L’arbre caigut

En poques setmanes, a les acaballes de 2025, han caigut tres plàtans de la Devesa. Tots tres en el perímetre exterior del canal que voreja els jardins, tots tres amb les arrels parcialment al descobert i assedegades, tots tres amb una diversa inclinació de les capçades cap a l’interior dels jardins, tractant d’escapar de la força aclaparadora dels grans plàtans dels passeigs principals.

El darrer plàtan caigut ha fet saltar les alarmes i l’Ajuntament s’ha afanyat, amb prudència, a tancar la Rosaleda i a anunciar genèricament que caldrà tallar més plàtans. També ha anunciat que de la fusta dels plàtans tallats o caiguts en farà mobiliari urbà destinat a la mateixa Devesa. Però aquesta decisió, complementària, deixarà de tenir sentit si la dimensió numèrica dels arbres que s’han de tallar excedeix uns números elementals. Per altra banda, i aquest és un comentari enterament subjectiu, no tinc pas clar que de la rusticitat resultant en resulti un mobiliari adient per un parc que en el seu conjunt és lineal i ordenat en quadrícules i que reclama un disseny més exigent que combini natura i modernitat.

Tornem però al nus de la qüestió. S’han de tallar més arbres. Aquesta és una dada irrefutable. Fa anys que alguns hem insistit una vegada i una altra en la idea que un bosc de plàtans, un camp d’arbres, ha de ser objecte d’una política de tallar i plantar. Si volem mantenir el plàtan com a espècie dominant hem d’assegurar la replantació ordenada, algunes aclarides imprescindibles i una política planificada i racional de tallades selectives. I naturalment hem de garantir el control dels fongs i plagues que podrien acabar del tot amb el nostre parc-bosc en la seva concepció secular.

De moment però en la interinitat del tancament de la Rosaleda i dels jardins vivim envoltats d’una gran incògnita. Quan es tallaran més arbres dels que s’hagin identificat com a perillosos? Quants i quins s’hauran de tallar? Podrem garantir el flux adequat d’aigua del canal dels jardins per assegurar que mai més les arrels que pengen sobre el rec no puguin beure directament i no pengin amb risc d’assecar-se? Més enllà del perímetre dels jardins sabem si hi ha més plàtans que caldrà tallar aviat? Si se n’han de tallar, quan es tallaran, qui els tallarà, qui en farà el seguiment i el control, quines garanties tenim que més enllà del contracte de manteniment l’empresa adjudicatària està capacitada per abordar una política estructural i en profunditat? Sabem si el darrer estiu i encara en un context terminal de sequera però amb recursos d’aigua suficients en els pous de la pròpia Devesa, es va regar de forma adequada el conjunt del parc?

Tinc la impressió que avui en dia hi ha més interrogants que respostes i tinc el convenciment que les respostes han de venir d’un coneixement exhaustiu, detallat, arbre per arbre, de tot el conjunt. Sabem que hi ha arbres de moltes edats diferents. Els grans plàtans centenaris, més que centenaris, dels passeigs principals (passeig central i passeig de la Sardana) i de la plaça de les Botxes; sabem que els quadres que se situen a prop del vial perimetral i dels entorns de l’antic camp d’aeromodelisme i de l’antic estadi de la joventut, al voltant dels pous, tenen al voltant de vuitanta anys, i sabem que tots els plàtans de l’entorn de la Copa i dels espais recuperats en el mesclant de les aigües del Ter i de l’Onyar potser en tenen entre trenta i quaranta. En el còmput total podem dir que la població de plàtans de la Devesa al llarg del segle XX ha vist com se’n plantaven més dels que es tallaven. Aquest hauria de ser el punt de partida. Una diagnosi global, un estudi aprofundit, una anàlisi de riscos, i una planificació mesurada i acotada de les decisions.

Tots aquests interrogants requereixen una resposta clara i precisa i per altra banda em sembla que una mesura adequada i prudent seria recórrer a l’assessorament d’en Narcís Motjé, que té un coneixement minuciós del parc i que pot aportar dades de tota mena de tots els arbres que configuren el parc. És evident que avui la Devesa reclama molt més que la capacitat d’una sola persona i que els equips de manteniment i els pressupostos que s’hi han de destinar desborden el marc personal. Però per dir-ho clarament en Narcís Motjé seria la condició necessària si bé no suficient. Vet aquí l’equació: coneixement i acció; acció proactiva, no acció reactiva, i acció continuada i persistent.

Voldria afegir que em sembla que ha arribat l’hora de fer un reconeixement explícit a en Narcís Motjé, un merescut homenatge. Però si conec bé en Narcís i penso que sí, ell no és persona de grans parafernàlies i homenatges. Vull dir que amb totes les proves que la vida li ha plantejat a ell i a la seva família el millor homenatge, potser l’únic plausible, seria publicar els seus estudis, endegats amb el seu fill, i fer-ne un llibre-catàleg, que aixequi acta de la singularitat del nostre parc-bosc, amb una cartografia afinadíssima que coneixem.

Hi ha veus que plantegen grans intervencions a la Devesa. Però molts hem insistit que més que urbanitzar un bosc, en el sentit de donar-li forma de jardí ordenat, el que cal és un manteniment continuat i elemental, una neteja constant, una il·luminació adequada que ja és en part una realitat visible, un mobiliari que respongui a un disseny adequat i una ordenació perimetral que concreti les vores i delimiti acuradament el conjunt. El debat sobre les activitats periòdiques (mercat o fires) és subsidiari al debat troncal: la garantia de la supervivència de present i de futur de la gran plantació que és admiració de tothom si bé la mantenim en la distància d’un imaginari que donem per descomptat però que gairebé mai no fem servir.

I una darrera qüestió. En el seu moment vam plantejar en els entorns del pavelló de Fontajau, en el parc de les Ribes del Ter, passera inclosa, un desdoblament assolellat de la Devesa: passeig d’ombra en el parc-bosc, parc d’esbarjo a les Ribes del Ter al votant del Pavelló i de la família, escultura d’en Xavier Corberó. Pavelló i Parc reclamen ara ja i passats més de trenta anys el manteniment i la renovació que hem defensat per al conjunt de la Devesa.

Subscriu-te per seguir llegint