El debat del finançament

Per més voltes que li donin, Catalunya no tindrà mai el concert econòmic (abans arribaria la independència, que tampoc), però és que, a més, es tracta d’un sistema fiscal profundament insolidari, que no existeix a cap altre país europeu. Entenc que el defensin Junts i economistes liberals com Sala i Martín (o ultranacionalistes com la CUP), però no que ho facin partits o economistes que es fan dir d’esquerres. El PP ha sortit en tromba, com és tradicional, a dir que el sistema de finançament pactat entre PSOE i ERC beneficia a Catalunya, quan algunes de les seves comunitats autònomes hi surten guanyant, però mai ha alçat la veu contra el concert basc, ni tan sols quan Ajuria Enea negocia una quota (la clau de volta del sistema), altament favorable als bascos, que bat tots els rècords d’insolidaritat en una de les comunitats més riques de l’Estat. L’únic polític que va tenir el valor de criticar-lo va ser Pasqual Maragall, en una intervenció al Parlament, el juny de 2004, quan presidia la Generalitat. Ho va dir clar i català: «Els catalans estem finançant no només els extremenys i andalusos, sinó també els bascos». La resta, muts i a la gàbia, el PP, el primer.

La veritat és que resulta molt pesat que, en cada negociació de finançament, surti la molt nombrosa caverna madrilenya, liderada pel PP (ara també amb Vox), amb els tronats discursos dels privilegis (falsos) dels catalans, quan els populars han rebutjat sempre afrontar el debat sobre el sistema de finançament. S’hi van oposar l’any 2009, amb el que està en vigor, dissenyat per qui era conseller d’Economia, Antoni Castells (PSC), amb el suport de CiU i sota la presidència de Rodríguez Zapatero. Després, Mariano Rajoy va fer l’orni quan l’actual model va caducar l’any 2014. En els quatre anys següents, amb ell de president, no va presentar cap proposta. Tant els és que també hi surten perjudicades les comunitats governades pel PP (o sigui, els ciutadans), que podrien veure augmentats els seus ingressos. Atacar Catalunya proporciona vots, com aquí també l’«Espanya ens roba». Tot plegat s’acaba convertint en una estèril, però irresponsable, batalla entre nacionalismes, prescindint dels problemes de les persones.

No analitzaré el fons del model, això correspon als experts, però és evident que dota Catalunya de més recursos i més capacitat de gestió. Junts prepara una esmena a la totalitat, i Puigdemont té capacitat de veto, sobretot amb l’actual correlació de forces polítiques. Tots sabem que fa temps que ni menja, ni deixa menjar, i ves a saber si prefereix el com pitjor, millor, i tant li és que Catalunya acabi en la insignificança, però no li haurien de passar desapercebudes les darreres opinions d’Artur Mas, Andreu Mas-Colell i Jaume Giró, tots ells de CDC o Junts, instant-lo a negociar. Prou clar s’ha mostrat Mas-Colell, de qui els convergents en parlaven meravelles quan era conseller: «Prego perquè s’hagi previst un marge raonable per poder arribar a un acord en què tots els potencials vots favorables se sentin reconeguts (...) En l’horitzó polític actual em costa preveure la possibilitat que Junts barri el pas a una millora del finançament», ha escrit al diari Ara. Cal fer-se, almenys, quatre preguntes: Millora el model actual o no? Hi ha alguna alternativa factible? És preferible quedar-se com estem? Creuen que un futur govern PP/Vox concedirà el concert econòmic a Catalunya? Aclarides aquestes preguntes, és legítim negociar per intentar una millora.

Sorprenent, o potser no tant, és la postura de la patronal catalana Foment del Treball, amb l’incombustible Josep Sánchez Llibre al capdavant, que, des de fa un temps, és carn i ungla amb Puigdemont, tot i que potser els seus interessos són uns altres. Al final, sembla que Sánchez-Llibre (no oblidem que també és vicepresident d’una CEOE descaradament alineada amb el PP) vulgui un govern PP/Vox, no per millorar el finançament de Catalunya, que no seria possible, sinó per no apujar el salari mínim, retallar alguns drets laborals o suprimir els impostos especials a la banca i les elèctriques, entre altres reivindicacions de la gran patronal. O sigui, primer les grans empreses, després els ciutadans. I tampoc no ens hem d’oblidar dels diputats de Podem, sempre preparats per torpedinar el que faci falta per sortir del cau. Estem, per tant, davant d’una negociació molt complexa. Serà difícil que qualli, perquè tinc la impressió que n’hi ha més que estan disposats a posar pals a les rodes que a cercar consensos.

Subscriu-te per seguir llegint