Menys paraules, més fets

Dinamarca ha fracassat en el seu intent d’apaivagar Trump. El capriciós i desnortat president nord-americà pretén que la denominada illa dels kalaallits sigui «propietat» dels EUA. Així d’explícit s’ha mostrat, per no parlar de sobirania, puix els seus seguidors, que en són molts-masses, potser no entendrien una denominació pròpia dels àmbits jurídics i polítics, per poc instruïts que els té. Trump té una visió hobessiana del món, com recentment ha dit Shlomo Ben-Ami, antic ministre d’Afers Exteriors d’Israel a les pàgines de El País: els éssers humans són inherentment conflictius, la violència i la competència són naturals, i només una autoritat forta pot garantir l’ordre i la pau. Tinc els meus dubtes que el rígid mandatari s’hagi llegit Hobbes (autor de Leviatan) alguna vegada, però el practica com el que més. Creu que els Estats Units d’Amèrica tenen el dret natural d’extreure el que volen dels febles en benefici propi i traduït sempre en dòlars a ingressar a la seva caixa. I sí, Dinamarca és un país petit, indefens i altament vulnerable al costat de l’encara primera potència del món. Més enllà de certa cortesia no retransmesa en directe per televisió, els primers ministres del país escandinau i de la comunitat autònoma d’aquest, que és Groenlàndia, no varen treure res de bo de la seva trobada amb el vicepresident Vance i del secretari d’Estat Rubio, celebrada aquesta mateixa setmana.

Si no tinguéssim davant nostre un ignorant de primera divisió que endemés és colèric, pretensiós i cretí de mena, la cosa seria per riure: Dinamarca és estat fundador de l’avui Unió Europea i de la mateixa OTAN, a la qual organització pertanyen també, com a estat fundador, els EUA, i a més a més té subscrits des de fa anys i panys amb els nord-americans nombrosos convenis en matèria de defensa i demés que es troben en plena vigència; aleshores, com gosa Trump anunciar al món que vol Groenlàndia per les bones o per les males? No seria més correcte entaular converses amb el govern danès i arribar a acords que asseguressin (millor) la tranquil·litat de l’actual administració nord-americana si de veritat creu que es troba en perill la seva seguretat? Qualsevol manual d’introducció a la diplomàcia entre estats respondria que sí a la primera frase del seu capítol primer. Trump, no; comença per amenaçar un soci seu de prendre-li una part (important) del seu país i li diu de passada que està disposat a emprar l’exèrcit per obtenir-la.

El moviment que l’empara, el MAGA, és així de simple i de ximple? Tot diu que sí: permet l’establiment en el seu propi país, presumptament immaculat des de la vessant democràtica, d’un contingent paramilitar contractat per Trump que de policia fa per expulsar de males maneres immigrants del centre i del sud d’Amèrica i assassinar qualsevol que trobin pel camí, com ha estat Renee Nicole Good, de trenta-set anys, víctima de trets disparats per un agent del Servei d’Immigració i Control de Duanes a la capital de l’estat de Minnesota, blanca, estatunidenca i mare, que ha provocat la dimissió en bloc de sis fiscals federals de renom i una greu crisi en el Departament de Justícia per les pressions rebudes per «blanquejar» aital homicidi davant les irrefutables proves televisives que han donat la volta al món sencer. Si les imatges arribessin d’un país africà que pateix guerra civil, ens semblarien igual d’horroroses i preocupants, però el context afebliria l’impacte; que ens arribin de la primera democràcia del món ens fa preguntar-nos si un boig com Trump no pretén altra cosa que embrutir-la fins a fer-la desaparèixer per anar cap a l’«home-estat», pretensió finalista que també persegueix Elon Musk.

Tornem a Groenlàndia i a Dinamarca i preguntem-nos què fa la Unió Europea per donar suport a un dels seus; vull dir, a un dels nostres. Res de res. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, després de setmanes desapareguda, ha assegurat amb la boca petita que Groenlàndia pot comptar amb la Unió Europea (UE), i ha reiterat que només correspon a l’illa mateixa i a Dinamarca decidir sobre el seu futur. Només faltaria! L’alemanya no ha fet una crida a què els països de la UE els donessin suport enviant tropes a la illa gelada per plantar cara a Trump. És el que passa quan una organització internacional feble té al capdavant una persona amb ànima de càntir, pobre d’esperit i aspecte de joguet. El mateix val a dir de l’alta representant de la UE per afers exteriors i la seguretat comuna, l’estoniana Kaja Kallas, que ni tan sols ha convocat la Unitat de Crisi (o Crisis Room), pensant més en el seu país (tan proper a Rússia i tan lluny dels EUA) que no pas en el bé comú d’Europa. Dues irresponsables al comandament de la Unió Europea, dues xerrameques de mercat de dissabte, dues inútils, que no fan altra cosa que posar en evidència el que tot el món sap: que la Unió Europea és burocràcia i només burocràcia. Per cert, molt cara.

Subscriu-te per seguir llegint