Pagesos emprenyats

Tenim els pagesos ben emprenyats amb l’acord que Europa vol subscriure amb Mercosur, una comunitat econòmica formada per països de Llatinoamèrica. Es queixen que l’alliberament progressiu dels aranzels propiciarà l’entrada de producte d’aquelles llunyanes terres. Diuen que els farà menys competitius i posen en dubte que el que ens arriba de l’altre costat de l’Atlàntic s’hagi produït amb els estàndards de traçabilitat, prohibició de productes nocius i drets laborals de qui els ha cultivat, en contraposició a les exigències que marca Europa. És un bon argument. Repasso informació sobre l’acord i veig que s’hi fan constar exigències de millora, així com respecte pels pobles indígenes i el posar fi a la desforestació de l’Amazonia. És clar que el paper ho aguanta tot i és ben normal la inquietud dels nostres pagesos, potser valdria la pena que no s’acceptessin els anuncis de millora y es valoressin les millores aconseguides realment. Aquets dies han fet tractorades i ens han cridat l’atenció privant la gent de circular per les carreteres amb normalitat i causant danys a l’asfalt. No crec que sigui la millor manera de buscar simpaties per la seva causa. Potser convindria assenyalar que l’acord no solament facilitarà les importacions sinó que obre la porta als nostres productors a exportar a aquells països. Diuen que l’acord perjudicarà al sector de la carn o al sector dels sucs, per posar dos exemples.

Els que tenim alguns anys recordem altres crisis pageses com la «Guerra de l’Enciam», que va cantar La Trinca, quan els pagesos francesos destrossaven la fruita i verdura d’aquí. O la crisi de les quotes lleteres quan moltes explotacions van haver d’eliminar les vaques. I el sector s’ha hagut d’adaptar sempre a les noves circumstàncies.

Ben mirat, l’acord contradiu allò tan bonic de consumir productes de quilòmetre zero. Crec que els consumidors hi tenim a dir i a fer pensant, per exemple, en gaudir dels productes del temps. No és normal menjar xíndria a l’hivern ni cireres fora de temporada, i menys si no son tan saboroses com les del país. Uns productes que s’han de portar des de milers de quilòmetres lluny, amb el dispendi energètic que representa ara que volem rebaixar les emissions de CO2. Ens cal educació com a consumidors. A mi doneu-me taronges valencianes, maduixes del Maresme, pomes de Girona i peres de Lleida. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint