La casa de paper IV: llogaters

Abans, quan algú deixava un pis, el de la immobiliària venia i feia un repàs. Si no havies muntat una festa en què els mosaics del bany estiguessin plens de grafits, tot es resolia entregant les claus. Des de fa un temps, moltes immobiliàries tenen una espècie de dóbermans guardapisos que, en deixar l’habitatge, ho revisen tot amb lupa i et tracten com a un okupa. En marxar, sents que qualsevol desperfecte et pot col·locar en una llista negra mundial de llogaters, una mica semblant als registres de morosos. Tot això sabent que aquesta llista no existeix.

És part del bullying mundial que hi ha contra els llogaters a causa d’aquesta sensació d’inestabilitat total que tenen avui en dia els qui lloguen un pis. En aquest panorama, un gran percentatge d’immobiliàries s’han convertit en els matons del pati: «Hi ha molta gent interessada, el propietari escollirà el perfil més solvent». «El propietari prefereix parelles estables, funcionaris». «Entenem la teva situació, però hi ha una llarga llista d’espera». Els propietaris accepten el joc per por: a l’ocupa, a l’impagament, als judicis interminables. Per accedir a un pis no només has d’aparentar perfecció (fins i tot a les xarxes), sinó que has d’entregar la nòmina i un currículum detallat. Depenent de la ciutat, estàs a la cua entre unes trenta famílies.

Estar de lloguer significa dependre d’una altra persona per poder continuar vivint on vius. Ja podrien llogar-ho a turistes. Molta gent ja no viu a la ciutat sinó que, mudança rere mudança, s’ha hagut d’anar allunyant. Si no et renoven el lloguer, estàs en el moment més cru per trobar una alternativa a la ciutat. Els preus han pujat i els pisos són impossibles de trobar. La necessitat, ja se sap, té cara d’heretge.

Des de fa un temps fins a l’actualitat, s’ha acabat l’estabilitat per als llogaters. Fa anys, llogar un pis era senzill. Ho era a Girona i fins i tot a Barcelona. Dels pisos amb lloguers de «renda antiga», on es podia assegurar un preu estable durant molts anys –cosa que va acabar sent injust per als propietaris– s’ha passat a la situació actual. El poder ha canviat: el propietari s’ha convertit en aquella persona davant la qual cal fer bona lletra. No tinc res en contra de la propietat privada, però el respecte per la situació del llogater s’ha esvaït. Ser llogater avui dia és caminar sobre gel prim. El problema de l’habitatge és de tal magnitud que ha adquirit la fragilitat d’una casa de paper. Per als llogaters, ni tan sols això. n