La negació de la vulnerabilitat

La pregunta que m’he fet tota la setmana ha estat la següent: Donald Trump està generant caos de forma premeditada? La resposta sembla que és afirmativa, forma part d’una estratègia política d’una persona narcisista que necessita atenció constant. L’objectiu és el de desestabilitzar els opositors, dominar el cicle de notícies i consolidar el poder. L’allau d’ordres executives i declaracions estan pensades per a desorientar els demòcrates, minvant la seva resistència. L’objectiu sembla ser la consolidació del poder a llarg termini, creant una crisi deliberada per declarar l’emergència nacional i invocar la Insurreccion Act (ja ho ha insinuat) que li permet desplegar tropes, suspendre eleccions i imposar la llei marcial. Una mostra n’és el desplegament de la Guàrdia Nacional (ICE) en ciutats demòcrates i les formes que exhibeixen de forma provocadora.

Però jo avui em vull fixar més en el component psicològic de Trump. El to erràtic i oportunista, prioritzant economies avantatjoses sobre aliances estratègiques, demostra que pesa més l’ego que l’estratègia. I aquesta manca d’humilitat, la negació de la vulnerabilitat, pot ser l’explicació de moltes de les coses que passen, tant a nivell personal, com a nivell global. En l’àmbit personal, Trump sembla no acceptar que enguany farà 80 anys i que ja no té la capacitat d’atracció de quan era jove. Aquests atractius durant la seva vida els ha canviat pels diners, per l’ostentació, però ara li pot passar factura. «La meva salut és perfecta», diu amb el seu narcisisme, fet que el porta a ignorar consells mèdics i a no ajustar el ritme de vida a la seva edat i condició.

Però aquesta negació de la vulnerabilitat no afecta només la seva salut, afecta a tots els dominis. Prové d’una visió on els riscos, les limitacions o les amenaces, són minimitzats o ignorats per prioritzar objectius immediats, com la consolidació del poder, l’expansió econòmica o la projecció de força. Al darrere hi ha una estratègia per evitar reconèixer debilitats que podrien frenar l’agenda.

En l’àmbit polític, Trump ha mostrat una negació sistemàtica de les vulnerabilitats institucionals i democràtiques, menystenint-les. Ho hem vist en l’anul·lació d’ordres executives de governs anteriors, ignorant ordres judicials o en les deportacions massives sense procés previ. Ell projecta invencibilitat, però realment debilita les institucions a llarg termini i té el risc d’augmentar mobilitzacions massives i la inestabilitat interna.

En l’economia la negació es plasma en reaccions com no acceptar el risc del deute, la inflació (l’enfrontament amb Jerome Powell) o les desigualtats, prioritzant guanyar en comerç i energia, com si l’economia no depengui també d’altres països. L’emergència energètica nacional (EUA és el primer productor mundial de petroli) l’ha declarat per impulsar l’energia fòssil, retallar regulacions ambientals i llançar guerres comercials globals.

En l’àmbit militar ha revitalitzat la base industrial nuclear i ha eliminat les dades climàtiques de la intel·ligència militar. Això inclou les amenaces d’annexió de Groenlàndia i Panamà, i amb retallades d’aliances, com si els EUA fossin invulnerables a l’aïllament internacional.

En el canvi climàtic hi trobem l’exemple més flagrant, qualificant-lo com una estafa, retirant els EUA dels acords de París per segon cop i eliminant les dades climàtiques dels llocs web federals, com una estratègia de denegació per esborrament de dades. Ha retallat un terç del pressupost de la NOAA, liquidant programes de recerca climàtica i promogut energies fòssils i nuclears sobre renovables, malgrat les evidències de rècords de calor i desastres naturals al país. Nega la vulnerabilitat personal, global i nacional, posant en risc la seguretat alimentària, les infraestructures i l’economia. En definitiva, Trump prioritza la força aparent sobre la resiliència real.

La negació de la vulnerabilitat cal combatre-la amb el contrari del lideratge per ego i per testosterona, amb un lideratge amb humilitat. No es tracta només d’una virtut moral o personal, sinó d’una estratègia col·lectiva que pot erosionar les bases psicològiques i polítiques de l’autoritarisme quan s’aplica de manera conscient i no reactiva.

Si l’estil de Trump es basa en la grandiositat, la invencibilitat aparent i en el rebuig total en admetre errors o debilitats, la humilitat desactiva aquesta acció perquè no alimenta l’ego, ignorant les provocacions personals. També exposa la contradicció, mostrant que es pot ser fort sense ser Superman: si un polític o activista admeten errors, demanen perdó o prioritzen el bé comú per sobre l’ego, contrasten radicalment amb l’arrogància de Trump (recordem el premi Nobel). Finalment la humilitat construeix la resiliència col·lectiva, fomentant coalicions àmplies, escoltant de forma activa i sense egos. En lloc de divisió, crea un moviment que resisteix sense caure en la mateixa toxicitat.

Per això no cal caure en el joc de qui crida més és més fort, cal admetre errors col·lectius en amplis sectors de partits i posar el focus en valors compartits, parlant des de la vulnerabilitat humana en lloc de la superioritat moral. És el moment d’unir i no de dividir.

La humilitat no és debilitat, és una força sostenible que desgasta l’autoritarisme des de dins. Trump prospera en el caos i l’ego; la humilitat el priva d’oxigen. Si la societat l’adopta com a estratègia col·lectiva pot ser el contrapunt més efectiu a la seva negació de vulnerabilitat que, de fet, és un complex d’inferioritat profund, una tragèdia personal que té conseqüències globals.

Subscriu-te per seguir llegint