«Numerus clausus»

Feia temps que no escoltava aquesta expressió: «numerus clausus». Va ser diumenge passat, al bar de sota casa, per part d’una persona que llegia prop meu l’article publicat al Diari de Girona per en Josep Coll, informant que a la darrera actualització del padró municipal (primer de gener de 2025) la ciutat de Girona s’havia enfilat fins als 109.045 habitants. Va ser una afirmació retòrica: «molta gent, no et sembla? al final no hi cabrem, cal un numerus clausus». Actualment, el sistema d’accés als estudis universitaris ja ha consolidat el concepte de les notes de tall, espasa de Dàmocles per decidir si es pot accedir a una carrera. Fa dècades es combatia per part dels estudiants l’anomenat «numerus clausus», llatinada equivalent a dir xifra tancada. Pensaven, per raons diverses, que impedia una efectiva igualtat. Afegeixo, pel que fa al tema general, que personalment encara crec en una certa utopia. Una persona, pel sol fet de ser habitant del planeta Terra, hauria de poder viure on volgués.

Hi ha dues dades objectives que han ajudat que tinguéssim una clara evidència del fort creixement poblacional de la ciutat de Girona. La primera fou en trencar-se una barrera, també psicològica pel canvi de dígit. La dels 100.000 habitants en el padró de l’any 2018 (100.266). Això va fer que a partir de les següents eleccions municipals s’escollissin 27 regidors en comptes de 25. L’altra fou que al novembre es conegués una estadística referida al creixement d’habitants al segle XXI entre les 65 ciutats de l’Estat que tenen més de 100.000 habitants. I el resultat és contundent. Girona és la ciutat d’aquest llistat que més creix al llarg del nou segle. Exactament el 44,6 per cent, passant dels 73.637 als 107.508 de l’any 24. Ara ja som 1.536 gironins més.

Això ha passat amb els 39 i escaig quilòmetres quadrats de Girona. És la número 40 entre les capitals de província pel que fa a territori, però amb una densitat poblacional alta, una mica més de 2.700 persones per quilòmetre quadrat. En el llistat corresponent és la número 14. Pel que fa al darrer padró, moltes informacions estan penjades a la web municipal per poder ser consultades amb curiositats estadístiques diverses per nacionalitats, sexes, trams d’edat i que n’ofereix concretament una molt interessant. Només el 49 per cent dels empadronats avui a Girona han nascut a la ciutat o província i una tercera part són de procedència estrangera. Tot un canvi en la geografia humana de la ciutat on vaig néixer quan érem (només) els 32.731 del cens oficial de 1960.

He volgut fer una vista cap enrere. I aquests dies he rellegit el llibre de Manel Mesquida sobre les annexions a Girona dels antics municipis independents de Sant Daniel, Santa Eugènia de Ter i Palau-sacosta en complir-se els 50 anys del fet. Continuant amb la data del meu naixement, en aquell moment Girona era la capital de província més petita d’Espanya amb poc més de 7 quilòmetres quadrats. Només superada per Cadis, amb 13 quilòmetres quadrats, amb plena justificació geogràfica. És una mena de Castellfollit de la Roca, municipi que és exactament el que hi ha sobre el cingle, però més a l’engròs. Una antiga illa, ara península, unida al continent per un braç de sorra, avui un istme ja urbanitzat.

És llavors quan es va desenvolupar la idea de la Gran Gerona, amb aspiracions i una denominació certament megalòmana. Certament, sense créixer en territori i població el govern de Madrid no apostava en poder invertir diners en una ciutat que era poc més que una vila. Encertadament la definia l’escriptor Jaume Ministral com la «ciutat petita i delicada» en un llibre de records sobre Girona en el que, curiosament, no esmentava el nom de la ciutat. El fet és que el 1963 es va produir l’annexió de Sant Daniel, Santa Eugènia i Palau-sacosta, que aportaven al «nou» municipi de Girona només 13 per cent de la població, però el 80 per cent del territori total.

A la vegada, s’endegaven annexions parcials a Sant Gregori, per exemple Sant Ponç, Domeny o Taialà, de Campdorà pel que fa a Celrà i sobretot es reclamava la de Salt i Sarrià. Aquestes darreres es varen arribar a produir el 31 de desembre de 1974, però es trobaren amb una cronologia dels fets i una conjuntura històrica excepcional que va permetre insòlitament (perquè no hi ha precedents) tirar-la endarrere políticament. De la Gran Gerona en fou símbol el «Pla Perpinyà» del que me n’havia parlat el seu autor, l’arquitecte Antoni Perpinyà, als sopars de gironins a Madrid. Però ben aviat aparcada per pair millor aquest creixement.

Subscriu-te per seguir llegint