L’antidemocràtica geopolítica de Trump

Anem a pams. El 80% dels veneçolans són pobres. Vuit milions han sortit del país perquè la vida era difícil mentre una elit militar i social s’enriquia. Sembla que alguns comandaments militars traficaven amb droga. Maduro era un dictador brutal. El Tribunal Penal Internacional l’investiga per crims contra la humanitat que l’ONU ha documentat. El seu règim era atroç, mafiós i incompetent.

Dit això, és il·legal i antidemocràtic raptar el líder d’un país i acusar-lo del que sigui contra tota la legislació internacional, com ho era bombardejar una trentena de presumptes narcollanxes en aigües internacionals. El que Trump va manar fer la matinada del passat dia 3 de gener -l’operació, per a més inri i per enaltir la postveritat, es denominà «Causa Justa»-, això és, atacar Caracas (Veneçuela) amb les forces d’èlit Delta tot bombardejant nuclis militars de manera quirúrgica i raptant Nicolás Maduro i la seva muller Cília Flores -violació de domicili inclosa- per dur-los a Nova York i jutjar-los per narcotràfic, per a un demòcrata és, de totes totes, inacceptable. I consti que la cosa venia de lluny i que el lobby texà, en especial Chevron, volia una sortida pactada contra els falcons de la Casa Blanca. Van guanyar els falcons del Secretari d’Estat Marco Rubio i el món restà astorat. Trump s’havia passat pel forro tota la legislació internacional.

El president dels EUA pretenia de veritat un canvi de règim a Veneçuela? No. Pretenia i pretén un avís a navegants -per això parlava de Cuba (l’illa subsistia gràcies al petroli Veneçolà), de Colòmbia, de Mèxic, de Grenlàndia, vist que encara no ha arribat el moment del control de tot el continent americà- i un perímetre de seguretat entorn dels pous de petroli, les refineries i els ports on es carrega i descarrega l’or negre. Veneçuela té el 17% de les reserves de petroli del món, més que l’Aràbia Saudita. El 1970 va nacionalitzar la seva indústria petroliera creant Petróleos de Venezuela [Pdvsa] i els 90, després de l’elecció d’Hugo Chávez, va atorgar a Pdvsa la propietat majoritària de tots els projectes petroliers. Amb les sancions als EUA, comprador preferent, Xina s’havia convertit en l’última dècada en el receptor del seu petroli, però Veneçuela deu als xinesos de 10.000 milions de dòlars. Justament, a la vigília del segrest, Maduro s’havia reunit amb Qiu Xiaoqi, enviat especial del president xinès Xi Jinping, per parlar dels 600 acords que Veneçuela té signats amb la Xina. (Per cert, des del 2024, Xina no pagava amb dòlars el petroli, sinó amb renminbi -divisa exterior xinesa basada en el iuan- i amb criptomonedes referenciades al dòlar, cosa que debilitava el circuit dels petro dòlars i la pèrdua de la seva força. L’administració Trump tampoc no ho podia permetre).

Aquí les TV van fer programes especials i debats sobre els fets. Sembla que 150 aeronaus van sobrevolar Veneçuela i van atacar el Port de la Guaira, la base aèria La Carlota, l’aeròdrom Higuerote, el complex militar Fuerte Tuna... Trump, tanmateix, en aquells primers moments, parlava més de petroli que de democràcia. En tornar al poder havia dit que no s’implicaria en afers exteriors, però en aquest temps ha participat en uns 600 bombardejos en almenys set països, segons el centre de monitoratge internacional de recopilació de dades ACLE (Armed Conflict Location & Event Data Project): Veneçuela, Iran, Iraq, Iemen, Síria, Somàlia i Nigèria. El problema pot resultar si deixa les coses a mitges on el caos es pugui estendre com ja va passar a l’Iraq, Líbia i Afganistan.

D’aquesta feta Trump resulta tan dictador com Putin. Declarava que vol governar el país fins que es faci una transició segura. Però no li agraden els polítics veneçolans: ni la vicepresidenta Delcy Rodríguez ni el seu germà Jorge, president de l’Assemblea Nacional, ni la recent premi Nobel Maria Corina Machado, ni Edmundo González, guanyador de les eleccions presidencials exiliat a Madrid, ni Diosdado Cabello, ministre de Justícia i d’Interior...

I què han dit de tot plegat els líders hispànics i les grans potències? Pedro Sánchez, president del govern, va declarar que Espanya no reconeixia una intervenció militar que violava el dret internacional i que, sense respecte a les normes internacionals, no tindria el suport d’Espanya tot fent una crida a la desescalada i a la responsabilitat. Alberto Núñez Feijóo (President del Partit Popular), qualificà la captura de Maduro i els últims esdeveniments com una «bona notícia», com un fet «històric», criticant al mateix temps aspectes del règim chavista i insistint en el fet que la crisi hauria de portar a una transició democràtica veritable basada en eleccions; de fet, recolzava figures opositores com Edmundo González i María Corina Machado. Es dona el cas que ha contradit així la FAES d’Aznar, que ha criticat l’actuació de Donald Trump i dels Estats Units, denunciant el que considera una «colonització» o intervenció desproporcionada, però també defensava que qualsevol transició ha de ser liderada pels mateixos veneçolans, no imposada des de fora. Felipe González, amic de Maduro, ha callat com un mort. La UE ha demanat contenció; Ursula Von der Leyen va fer una crida a una veritable transició democràtica. El ministre d’afers exteriors francès, Jean-Noël Barrot, va anar més enllà dient que l’operació militar violava «el principi de no recórrer a la força que sustenta el dret internacional» i la italiana Giorgia Meloni, aliada de Trump, que justament el dia 3 dinava a casa de Santiago Abascal de Vox, va justificar els atacs. I els grans suports de Maduro, Rússia i Xina? Rússia demanà «encaridament» als EUA que deixés en llibertat Maduro i la seva muller. La Xina lamentà «actes hegemònics» com aquell. Tots dos es van queixar amb la boca petita. Per què si havien perdut el petroli veneçolà? Doncs perquè Xi Jinping sap des d’ara que Trump li haurà de permetre envair Taiwan com Putin sap que Ucraïna, des d’ara (o almenys un bon tros de territori) és una mica més seva. Temps al temps.

Subscriu-te per seguir llegint