L’home del llacet groc

Ahir vaig veure a un senyor amb un llacet groc a la solapa, no un llacet qualsevol, sinó un d’aquells metàl·lics que en un temps llunyà proliferaven en pits catalans, per a alegria de qui els fabricava i de qui els venia (a Catalunya el negoci el vam fer abans de les mascaretes, quins uns, nosaltres). Feia mesos, potser anys, que no ensopegava amb un llaç groc, si a mi em va costar recordar-ne el significat, imagino que els joves que es creuaven amb el bon home devien pensar qualsevol cosa, potser que és un senyal que en els sanatoris col·loquen als pacients que poden sortir a passeig perquè no suposen cap perill per als altres, però així i tot més val estar alerta, com si duguessin al coll un rètol de «boig en principi no perillós, però agafi precaucions en la seva proximitat».

Es tractava d’un senyor gran, és clar, cap jove es passejaria avui amb un llaç groc, si fa anys era un ornament cursi, ara és signe de decrepitud. En queden uns pocs, destenyits, penjats en algun fanal (em refereixo a llaços, no a senyors grans), i és bo que així sigui perquè recorden el fracàs del procés, però veure’n un a sobre d’un ésser semovent és estrany, gairebé una experiència paranormal, un poltergeist. Vaig estar a punt de preguntar-li a l’avi si s’havia adonat que tenia una cosa enganxada al jersei, però com que anava passejant amb la que vaig suposar la seva senyora, em vaig estalviar el comentari, aquestes irregularitats del vestuari correspon comunicar-les a l’esposa, tant li fa si és un llaç groc que un borrissol que una tifa de colom.

Lluir actualment un llaç groc és un clar signe de desídia, de persona que es treu el jersei en arribar a casa i el fica a la rentadora -si és que li fica- sense molestar-se a treure’n l’ornament. Després estén el jersei al sol amb el llaç encara enganxat, i se’l torna a posar l’endemà, sense recordar que porta una cosa groga i estranya al pit, sé del que parlo, jo tinc el pin d’un pebrotet clavat des de fa cinc anys a la mateixa camisa. Si l’home del llaç groc hagués sabut el motiu de les mirades estranyades que li dirigien els vianants -jo el primer-, ell mateix s’hauria preguntat què coi feia allò a la seva solapa i s’ho hauria arrencat d’una manotada, per por al ridícul.

Subscriu-te per seguir llegint