Quan no produir residus et fa sospitós: l'aritmètica de l'absurd

L’Ajuntament de Girona, de la mà del regidor Sr. Cot, acaba d’inaugurar una fascinant variant del dret administratiu: el principi de presumpció de culpabilitat per inanició de contenidor. Segons la tesi municipal, si un ciutadà no activa el contenidor amb el seu xip, no és que sigui una persona austera, que practiqui el compostatge o que compri a granel; és, sota aquesta nova òptica, un incívic potencial que gestiona les seves restes en la clandestinitat.

1. De la taxa pel servei a la taxa per la «inexistència» de servei

El dret tributari es basa en el principi de la taxa: un tribut per la prestació d’un servei o l’aprofitament del domini públic. Però a Girona, la falta d’ús esdevé el fet imposable. Si apliquéssim aquesta lògica al codi de circulació, aquells que no tinguessin multes de radar serien sospitosos de tapar la matrícula, perquè «és impossible no córrer mai». Jurídicament, estem davant una invenció de la càrrega de la prova: el ciutadà ha de demostrar que no genera residus -una autèntica «probatio diabolica»- per evitar ser estigmatitzat com a infractor ambiental.

2. La mort del principi «qui contamina, paga»

La Llei 7/2022 de residus, filla de la normativa europea, busca incentivar la reducció. L’administració no pot gravar un «no-ús» com si fos un ús abusiu. L’absència de lectures al xip no és prova d’incivisme, sinó que pot ser l’evidència d’una conducta de «Residu Zero», emparada per la llei.

Tanmateix, el consistori gironí sembla haver fet una pirueta argumental: «Qui NO contamina, és que m’enganya i, per tant, ha de ser penalitzat». Segons el regidor, menys ús de contenidors equival a més residus prohibits. L’analogia és d’una elegància jurídica inquietant:

• Si recicles molt: Ets bon ciutadà.

• Si no generes residus: Ets un sospitós que llança la brossa al poble veí.

Per tant, l’única manera de ser «legal» a Girona és assegurar-se de produir prou deixalles per satisfer les estadístiques municipals. La reducció i l’austeritat han quedat sota sospita per decret d’incoherència.

3. El xip: control social o gestió de residus?

S’utilitza la tecnologia del xip no per premiar l’eficiència, sinó per penalitzar el comportament atípic (la baixa producció). Si la taxa ha de ser «justa i proporcional», el sistema hauria de bonificar qui no genera residus. A Girona, la lògica és inversa: si no obres la bústia, l’administració interpreta un frau de llei. És un precedent perillós on el «no-acte» (no embrutar) es tipifica com a indici d’infracció.

Ergo: cap a la brossa obligatòria?

L’administració podria estar vulnerant el principi de proporcionalitat i caient en l’arbitrarietat si no preveu excepcions per a persones amb baixa generació acreditada. Si «qui no genera, no contamina», la lògica hauria de ser l’exempció o la reducció dràstica de la taxa.

Benvinguts a l’era on l’ecologisme real es paga amb la sospita de l’autoritat. Reciclin, però no massa, no fos cas que el regidor pensi que vostès han deixat de menjar. Convido al Síndic de Greuges a analitzar una mesura que podria estar transformant una taxa per servei en un impost sobre la sospita, figura que seria nul·la de ple dret en el nostre ordenament. Senyor Cot, no tot s’hi val.

Subscriu-te per seguir llegint