Totes les respostes

És possible que algú o alguna cosa, des d’un lloc allunyat, manegi la meva vida, les nostres vides, amb un comandament a distància? D’aquí llavors que de vegades ens aixequem eufòrics i de vegades deprimits sense que res hagi canviat. Tot depèn del botó que premi el propietari d’aquest comandament a distància. Se m’acut això mentre faig zàping davant de la tele. «L’ull», diu Sant Mateu, «és el llum del cos», i jo en tinc dos: dos llums, per tant. Amb aquests dos llums veig aquest programa de la tele o aquest altre. Trio, entre diverses ximpleries, aquella que millor combina amb el meu estat d’ànim. Però de què o de qui depenen aquests estats tan nostres i que semblen tan d’un altre? Qui dirigeix aquesta estranyíssima obra de teatre anomenada existència? Un dit aliè regula les nostres pujades i baixades. Decideix les entrades i sortides d’escena, escriu els nostres diàlegs. En canviar de canal, no sé si busco una distracció o un mirall. A la tarda, li explico tot això a un psiquiatre amb qui he començat a anar fa poc.

- Aquest comandament a distància -em pregunta- no estarà en la seva consciència?

- En qualsevol cas -li responc-, no tinc ni idea de com accedir-hi.

Aleshores torno a recordar la frase de Sant Mateu: «L’ull és el llum del cos». M’imagino entre les ombres de la meva consciència amb un llum en forma d’ull. L’elevo com un miner a la recerca d’una veta. Una veta de què? De sentit. Busco una veta de sentit. Potser això és el que busquem tots en canviar de canal: sentit. Podria ser que el sentit es trobés en una de les nombroses plataformes a les quals es pot accedir còmodament des del sofà només prement un botó?

Abandono la consulta més confós del que hi he entrat. A la nit, al llit, torno a les tenebres de la meva consciència amb el llum en forma d’ull i descobreixo una porta. És la mateixa que hi havia a l’antiga casa dels meus pares i que sempre estava tancada perquè donava a una habitació que no era nostra, sinó de la propietària de la casa on vivíem de lloguer. Mai no la vaig obrir, no l’obríem mai, encara que potser aquí, en allò que era d’un altre, hi havia les respostes que ens pertanyien.

Subscriu-te per seguir llegint