La crosta de les ideologies

«Estaves potser sota el llit!», etziba un amic meu a un llengut que feia córrer que s’havia allitat amb una senyora del poble, si trec la pols a l’anècdota per segona vegada en aquest espai és perquè resulta oportuna en el cas Julio Iglesias, un cas que ha motivat que molta gent es posicioni categòricament, innocent!, culpable!, amb la paradoxa que cap dels clarividents es trobava sota el llit del cantant, i com un servidor tampoc hi passava l’estona me’n guardaré prou de formar part de cap tribunal popular amb afició a emetre una sentència sense cap prova ni a favor ni en contra, i en aquest sentit el ministre de cultura Ernest Urtasun ha dit que segons com avancin les investigacions se li retiraran mèrits i medalles, i Isabel Díaz Ayuso ha sortit espasa en mà a defensar l’espanyol més internacional després de Cristòfol Colom, i ha recordat que les dones violades es troben a l’Iran, unes declaracions desafortunades, pròpies d’una senyora que no sap què dir perquè es parli d’ella encara que sigui per bé, per a Ayuso un personatge que canta soy un truhán, soy un señor, algo bohemio y soñador, que ama la vida y el amor només pot ser un bon espanyol i ser bon espanyol vol dir de dretes com Déu mana, i que tot el que faci o no faci estarà ben fet i si no està ben fet no es tindrà en compte.

Si el cas Julio Iglesias té un interès sociològic i antropològic és perquè dona la raó a un vell adagi que el pas del temps l’ha distingit amb la corona de llorer, tots veiem i jutgem les coses segons els vidres en què es miren, tots venim de fàbrica amb una personalitat que ens predisposa a ser conservadors o agosarats, unes actituds que diferents circumstàncies com l’educació, la família..., s’encarreguen d’avalotar o de calmar, i que cartografien un mapa personal de conducta davant els reptes de la política, de la immigració, de la transcendència, de les relacions personals o íntimes..., sí, ningú és prou zen per a no tenir ideologia, Leor Zmigrod en el seu llibre El cerebro ideológico ens parla de «flexibilitat cognitiva», un cervell flexible en adonar-se que el que creia cert no ho és, és capaç de revisar el que per a ell eren veritats sagrades, i la creu de la flexibilitat cognitiva és la rigidesa cognitiva, quan la ideologia sedimenta en el cervell i forma un encrostissat, un fet que sol donar-se en persones que es deixen suggestionar o enredar amb facilitat per cants de sirena, una circumstància que afavoreix que la ideologia es transformi en dogma, i els dogmàtics poblen l’extremisme polític, el terrorisme, el fanatisme religiós, les sectes, o alguna de les varietats del terraplanisme, i els partits polítics.

Com és que les masses que protestaven aïradament per la cruenta ocupació de Gaza per part de l’exèrcit israelià, o que els intrèpids que sabotejaren La Vuelta per la mateixa raó, o que la gent de la flotilla encapçalada per la Colau i la Thunberg..., que partiren amb tota la pompa amb la intenció de salvar Gaza, ara davant la repressió a sang i foc del poble iranià per part del criminal Ali Khamenei guarden silenci? I, per extensió, com és que les feministes de saló que s’embarbussen amb les paraules patriarcat o masclisme no es rebel·len contra la submissió de les dones en països islàmics com el mateix Iran, o sense anar tan lluny, com és que a casa nostra no posen el crit al cel davant tants cabells amagats de les dones musulmanes, o davant el seu «només després del meu senyor»? El dogma és letal, extermina moltes neurones, i un cervell erm de matèria gris procura que la realitat s’agenolli davant els seus desitjos i no que el que desitja no faci cap lleig a la realitat.

Subscriu-te per seguir llegint