La incertesa

Comencem el 2026 amb més incerteses que certituds. D’aquestes darreres no em ve al cap ni una. A qualsevol analista li costaria molt encertar gairebé res sobre el futur, si no és mitjançant la teoria del caos. De fet, mitjançant el caos, l’Emperador de la Casa Blanca està aconseguint imposar la seva agenda i els que s’entesten a mantenir una realitat que ja no existeix, com és el cas de la UE, em recorden, els buròcrates que la dirigeixen, els protagonistes del quadre del Louvre de Théodore Géricault anomenat El rai de la Medusa. Faria bé Macron, ja que el te a prop, donar-li un cop d’ull.

La Medusa era una fragata que formava part d’una divisió de quatre naus enviada de França al Senegal per conduir-hi un grup de funcionaris colonials. La incapacitat i imprudència del seu capità, un vell oficial reialista que havia tornat a l’exèrcit amb la restauració i ignorava els avanços marítims de l’època napoleònica, feren que el vaixell acabés separant-se dels altres del seu grup i topant amb un escull el 2 de juliol de 1816. La situació, agreujada per una tempesta, es feu insostenible i es va decidir l’evacuació mitjançant un rai construït amb peces de fusta, remolcat per unes xalupes. Es donà la circumstància que els oficials –membres de la noblesa– es reservaren les xalupes, més segures, i deixaren el rai per a la tripulació i els elements menys privilegiats del passatge. Quan les cordes que unien el rai a les xalupes es van trencar, aquestes es van allunyar i abandonaren el rai, que va quedar a la deriva durant tretze dies, en els quals es produïren ofegaments, motins i episodis de canibalisme. Finalment, el rai va ser rescatat el dia 17 d’aquell mes, amb quinze ocupants dels vora 150 que hi havien embarcat. El quadre de Géricault reprodueix aquest moment en què els supervivents albiren en l’horitzó el vaixell que ve a salvar-los.

Dubto que en el cas que ens ocupa, l’Europa d’avui, ningú vingui a salvar-nos, però la imatge ens permet una excel·lent metàfora dels de baix i dels de dalt en l’actual UE i qui es quedarà les «xalupes» si tot això rebenta. A França, i al llarg de la història europea contemporània, hi ha hagut moments que davant l’adversitat i la incertesa, els ciutadans s’han imposat. De fet el mot ciutadania ve d’una revolució. Perquè cal recordar, desmentint el relat revisionista del nostre passat, que l’origen de la democràcia és revolucionari, i no pas una gràcia dels poderosos. S’aconseguí contra aquests. I aquests, sempre que poden, individualitzant les lluites dels ciutadans, aprofiten per a passar-li el ribot.

La incertesa, doncs, plana sobre tots nosaltres. I és en aquest marc que caldrà bastir noves solucions. I ho farà la ciutadania o no ho farà ningú. Perquè davant la calamitat els poderosos es desenganxaran, com en el rai, de la majoria. Més s’hi val que espavilem.

Subscriu-te per seguir llegint