L’home que xiuxiuejava als cavalls

L’home que xiuxiuejava als cavalls és una pel·lícula estatunidenca de 1998, dirigida i protagonitzada per Robert Redford, que relata una tendra història d’un xiuxiuejador de cavalls. Un film amable i delicat, que va guanyar tres Oscars. Robert Redford és un artista, actor i director, poc reconegut en el món de la crítica cinematogràfica i tot pel prejudici intel·lectual de creure que el cinema entretingut, recreatiu, és un gènere menor i frívol comparat amb la Nouvelle Vague, el realisme italià de la postguerra, el realisme social o el cinema compromès.

En aquest sentit, àdhuc, s’ha manifestat Clint Eastwood, a 95 anys, i en bones condicions físiques i mentals, defensant la figura de Tom Cruise, fins a afirmar que és una persona poc considerada entre els estudiosos del cinema i que encarna la figura més polifacètica, ja que és un bon actor, director i productor, i ha ofert grans serveis i serà tingut com el màxim exponent de la cinematografia del segle XX i bona part del XXI.

El film de R. Redford tracta d’un cavall traumatitzat per un accident desgraciat, que provocà que s’amputés la cama d’una nena molt estimada, la qual perd el gust de la vida i viu en reclusió tot renunciant a lluitar contra la seva invalidesa. La seva mare cerca un ensinistrador de cavalls per curar l’animal i de pas a la noia. Per fi troba «l’home que remoreja a l’orella dels cavalls». El xiuxiuejador era l’ofici d’ensinistrar cavalls i s’utilitzaven mètodes basats en la comprensió de la naturalesa del cavall, llurs necessitats i ganes.

Rodríguez Zapatero va ser nomenat fa deu anys per organismes internacionals com a mediador de conflictes. La seva tasca és la d’un ensinistrador, que mussita amb eficàcia a l’orella dels polítics necessitats, a fi que es curin i tornin al bon camí; ell els adreça i va recollint reconeixements i èxits, però el PP diu que és una calamitat com a xiuxiuejador; Patxi López els ha recordat que va ser el Govern de M. Rajoy qui avalà a Zapatero com enviat especial de la UE per Veneçuela.

Dimarts de la setmana passada les enquestes publicades castigaven al PSOE donant al PP (138 diputats), Vox (62) i al PSOE (108), una victòria folgada de la dreta. Vox no para d’aplaudir a Trump i es va enfilant en el sondeig de cara a les eleccions autonòmiques i les generals. Divendres, emperò, sortí l’enquesta del CIS de J.F. Tezanos, la qual assegura que el PSOE guanya al PP amb 8,7 punts, però la suma del PP i Vox supera en escons al PSOE.

P. Sánchez està noquejat i no para de rebre cops. Li han perdut el respecte; dins del PSOE ja es cou una candidatura alternativa encapçalada per Jordi Sevilla. En aquesta funesta conjuntura l’únic cartutx eficaç i demolidor que queda al partit és Z.P., l’home que parla a cau d’orella i les suaus confidències arreglen el cavall espatllat.

Com va dir André Malraux: «El pitjor que li pot passar a una persona és que pensi que ell és el que va ser», la frase sembla pensada per ser aplicada a P. Sánchez; el PSOE està en crisi per la corrupció, el desgast pels anys de govern i perquè alguns líders han defraudat als votants i militants; P. Sánchez ha deixat de fer gràcia i fins i tot té dificultats per pouar bons candidats per a la seva llista.

Z.P. podria ser de nou un ferm aspirant a la Moncloa, ara ha complert seixanta-sis anys, Trump, aquest any, en farà 80. Com a president no es va crear enemics acèrrims, ni en el partit, ni en l’oposició. El seu estil com a orador ha estat diplomàtic i cordial, molt diferent del deix brusc de Trump, tallant i excessivament superbiós, que li crea hostilitats fora i dins del país.

Z.P. s’ha mantingut discretament a la reserva, en estat latent, no ha sigut motiu de polèmica perquè no ha suscitat cap gran escàndol pel que havia fet com a governant o pel que estava fent com a mitjancer i àrbitre en la política internacional.

Mai va semblar una mala persona, cosa que no puc dir de Felipe González, Aznar, Rajoy, ni s’ha associat el seu nom al nepotisme, a la corrupció ni a la banalitat. A cap mena de suborn que se sàpiga. Un bon jan, que no pot fer-nos cap mal, fins i tot volia aprovar l’estatut que sortís del Parlament Català, així és d’ingenu, perquè un servidor mai no vaig pensar que era una treta malintencionada per satisfer la camarilla catalanista del PSC.

El PP, molest per aquesta campanya de prestigi d’en Zapatero, com un diligent mediador, ha improvisat molts acudits per desacreditar-lo: «Gràcies a Zapatero en Marco ha trobat la mare»; «Noè va demanar ajuda a Z.P. per encabir el bestiar dins l’arca del Diluvi Universal i va ser un èxit». He recordat que Aznar va intervenir per agermanar Caín amb Adam i va fracassar com revela la Bíblia.

La teoria de què els expresidents són gerros xinesos, que fan bonic ben callats, en el seu cas no és aplicable. Perquè Zapatero sense fer soroll ha anat fent feina fora de l’escenari públic, no s’ha exposat i ha passat desapercebut i pot tenir com en Trump una segona vida com interventor internacional i, perquè no, com a futur president del govern d’Espanya.

Subscriu-te per seguir llegint