«Ícaro», el mirall que enerva

Filmin ha estrenat Ícaro: la semana en llamas, un precís documental sobre com la Policia va viure els actes vandàlics de l’independentisme a propòsit de la sentència del procés independentista. És un documental incòmode perquè els catalans quedem com uns delinqüents i com uns imbècils; i com més avança el treball, i més llegeixes la rebuda que ha tingut a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, més t’adones que el retrat és cert i que no afecta només els delinqüents que van incendiar la ciutat, o els militants independentistes que els van fer costat, sinó el conjunt d’una societat malalta, embogida, que ha perdut la referència del que està bé i malament; i que s’ha anat tornant victimista, i per victimista, totalitària, racista, populista, buscant un enemic imaginari, sempre extern, a qui culpar de tot com feren els idealismes que arrasaren el segle XX.

Els vídeos que mostra el documental no són imatges manipulades. Els policies que els expliquen no diuen mentides. La seva vivència és real i creïble. Els independentistes s’han queixat perquè el mirall els incomoda, els enerva. No els agrada veure’s reflectits en la seva barbàrie, en la seva violència, en la seva destrucció premeditada, organitzada, covarda, i que no va tenir cap altre propòsit que l’incendi frívol i inconsistent del patrimoni col·lectiu perquè a l’hora de la veritat no van tenir la valentia, ni la intel·ligència ni l’amor que cal per fer néixer alguna cosa valuosa sobretot el que has cremat. Ícaro: la semana en llamas posa al seu lloc els independentistes, que es veuen ells mateixos com gent de pau, però han fet de la violència -de totes les violències- la seva manera de comportar-se perquè no tenen ni prou imaginació, ni prou cultura, ni prou cervell per avançar per altres vies. I més al fons, molt més al fons, quan ja estan ofegats en la seva indecència, Ícaro els acaba d’humiliar recordant-los que no serveixen ni en el seu feixisme estructural, i que ni degradant-se són capaços d’aconseguir allò que volen, i a més a més, per la molt probable causa que en realitat no ho volen prou ni estan disposats a pagar-ne el preu. Els independentistes no estan, de fet, enfadats amb Ícaro sinó amb ells mateixos: amb el que ells mateixos s’han anat fent durant tot aquest temps, amb la trista història que han anat escrivint amb llur mediocritat barrejada amb ràbia i renúncies, oportunisme i un soroll que quan el silenci ve els avergonyeix i no m’estranya.

El paper d’estrassa que ha fet el fundador de Filmin, Jaume Ripoll, sortint a desmarcar-se de la pel·lícula, i fent com si hagués estat de casualitat que hagi aparegut al seu catàleg, forma part de la misèria de la vida pública catalana i evidencia que els malaltons no només són els independentistes, i que és el conjunt de la societat que està infectada. Filmin és una plataforma que es dedica a la sistemàtica propaganda de totes i cada una de les causes equivocades i pernicioses i que estan destruint l’Occident lliure. Gairebé totes les pel·lícules tenen el mateix biaix, i és sempre igual de lamentable. Hi ha bones pel·lícules, és cert, però gairebé sempre colgades pel tel de la mateixa i pobríssima intencionalitat política. La llibertat no és la característica de la casa, ni la pluralitat, sinó més aviat el sectarisme i la pancarta. Per una vegada que Filmin aposta per una obra que no és de la mateixa corda, esperàvem una mica més del senyor Ripoll. Algun indici de valentia, de llibertat real, de llibertat exercida i no només proclamada mentre per sota fem el que fem. Que els independentistes hagin fet pintades a la seu de Filmin o hagin cridat al boicot de la plataforma, indica una vegada més -i són ja tantes!- que no entenen la llibertat, que no l’estimen, i que en la seva impotència i en la seva petitor s’han anat tornant totalitaris, potser sense adonar-se’n, o potser sí, que se n’adonen, però en la seva calamitosa desfeta moral ja els sembla bé.

És una societat malalta aquella en la qual la Policia no pot explicar-se, no pot aportar les seves imatges, no pot aportar la seva vivència en un relat tan important com el dels fets d’aquells dies. S’han fet documentals, reportatges, cròniques, amb quantitats vergonyoses de diner públic posat al servei de la més descarnada propaganda dels que tot ho destruïren; i a ningú no se li ha acudit de mirar de censurar-ho. No ha estat la reacció independentista a les explicacions de com ho va viure l’altra part: la reacció ha estat la mateixa violència de sempre. Cap debat, només cops. Cap idea, només la deslegitimació. Violència. Molta violència. La mateixa violència que reflecteix el documental. La violència dels que no estan acostumats a viure respectant la llibertat dels altres i és per això que tenen tants problemes per entendre la seva pròpia i viure-la en pau.

Ícaro: la semana en llamas serà retirada de Filmin a final de mes, perquè hi ha un contracte fins aquesta data: el senyor Ripoll, ni té la valentia de trencar aquest contracte si tan penedit està d’haver acollit la cinta, ni per descomptat no vol pagar el preu de fer-ho; i a la vegada és incapaç de plantar cara a la barbàrie totalitària, al tumult, i promet que en deu dies cedirà a les seves demandes. És la malaltia profunda de la societat catalana, estesa com una pandèmia. És la brutor d’un poble que no es reconeix, que no s’agrada, que creient que insulta els altres s’insulta ell mateix, i es desacredita, i acaba trencant tots els miralls on va a mirar-se.