Un nou desastre ferroviari

Tot i que plou sobre mullat, avui és impossible parlar d’altra cosa que no sigui el nou desastre de la xarxa ferroviària. La tragèdia d’Adamuz, sumada als dos descarrilaments a Catalunya -un dels quals, també mortal- i les mesures extraordinàries com la suspensió de la circulació de tots els Rodalies i mitja distància, així com la reducció de la velocitat màxima en trams de l’alta velocitat Barcelona-Madrid, ha generat el caos i la desconfiança entre la ciutadania. I amb raó. El passat mes de setembre, el ministre de Transports, Óscar Puente, admetia que la xarxa de Rodalies de Catalunya és «la més deteriorada i maltractada d’Espanya». Les xifres així ho avalen: durant el primer semestre de 2025, la xarxa catalana va registrar «175 incidències destacades». I cal tenir en compte que no es coneixen els criteris per a ser considerades «destacades», perquè segurament a Renfe un retard de mitja hora li sembla «poc important», però a vostè li pot fotre el dia enlaire.

Fins ara, les crítiques a la xarxa ferroviària catalana s’havien centrat, sobretot, en el mal servei, amb una deficient gestió de la informació que ja és habitual. Ara, però, sobrevola l’amenaça de la por, una situació que no es pot cronificar. Tant PSOE com PP han governat prou anys a Espanya per ser corresponsables de l’estat de la seva xarxa, de manera que no es tracta de tirar-se la merda per sobre. Més enllà de resoldre -de forma urgent- la situació actual, calen inversions que garanteixin la seguretat i la fiabilitat d’aquest mitjà de transport a mitjà i llarg termini.