170 milions i poca transformació

El pressupost 2026 de l’Ajuntament de Girona serà, probablement, el més alt de la història: 170 milions d’euros. És una xifra imponent, sens dubte. Però un pressupost no és cap mèrit en si mateix; és una eina. I si no es posa al servei d’un projecte clar, pot acabar sent tan sols un bon titular… i poca cosa més.

El govern té majoria absoluta, i això hauria de ser sinònim d’agilitat i capacitat d’impuls, però sorprèn la lentitud amb què s’han presentat els pressupostos. La força per fer avançar la ciutat hi és, però tot avança amb un aire de resignació, com si qui manés fos la inèrcia de l’anar fent.

El més preocupant no és només quan arriben els pressupostos, sinó què hi ha a dins. Malgrat l’etiqueta de «pressupost històric», només 8,9 milions es destinen a inversió directa. És una xifra força justa per a una ciutat amb reptes urgents: habitatge assequible, mobilitat sostenible, cultura de base, espais verds vius… Per molta «història» que porti l’etiqueta, el pressupost no pot limitar-se a fer manteniments (a molts barris ens dirien que ni tan sols això).

Una part important d’aquest increment pressupostari prové d’actuacions no executades l’any anterior. És a dir, part del que s’anuncia avui és, en realitat, allò que no es va fer ahir. I, tenint en compte com va acabar el pressupost del 2025, on es preveien inversions per valor de 48,6 milions d’euros i només se n’han reconegut poc més d’11,8, la pregunta clau és: què s’executarà realment aquest any? A dia d’avui, ni tan sols s’han publicat les dades d’execució de novembre. El valor d’un pressupost no està en el PowerPoint de presentació, sinó en les obres que comencen, en els serveis que milloren i en els barris que canvien.

El pressupost, també, arriba sense el debat que s’havia promès. El govern havia anunciat un procés participatiu que no s’ha produït, i això fa que les decisions ens arribin més com una instrucció que com un projecte compartit. Una majoria absoluta no ha de voler dir decidir sols, sinó tenir més capacitat d’escoltar i integrar. Obrir finestres a la ciutadania i fer-la participar de les qüestions de la ciutat no hauria de ser només un eslògan.

Perquè un pressupost no és només una xifra: és una declaració d’intencions. I aquest, de moment, transmet més improvisació que projecte. Més gestió reactiva que transformadora. I el que havia de ser el pal de paller d’aquest govern comença a semblar més un pedaç que un full de ruta. I malgrat els titulars, la ciutat continua esperant.

Subscriu-te per seguir llegint