Allibereu en Boro!

Quan, més de mig segle després de suïcidar-se, el ressuscitat Hitler de la novel·la Ha tornat observa una dona berlinesa guardant acuradament en una bossa la deposició del seu gos, dona per descomptat que es tracta d’una dement. «Espero que estigui esterilitzada», reflexiona el führer, que per alguna cosa va fer de l’eugenèsia el pilar d’una raça superior. El bo de l’Adolf tindria les seves cosetes, però en això de recollir la caca dels quissos cal donar-li la raó: es comença recol·lectant la merda del gosset i s’acaba anomenant-lo «fill pelut», comprant-li una rebeca per si refresca i entrant amb ell als restaurants. O donant tanta importància a la cerca i troballa del coi de Boro com a les més de 40 víctimes mortals d’un accident ferroviari.

No hi ha hagut informació sobre la tragèdia que no hagi dedicat un temps a fer-nos saber la desgràcia d’en Boro, a qui se li va perdre la pista després del descarrilament i devia anar perdut pel bosc, potser ferit i amb fam endarrerida. Tanta era la preocupació, tants els recursos que es destinaven a la recerca i tant el ressò que es donava a les xarxes a la seva desaparició, que vaig donar per fet que el tal Boro era un ésser humà, segurament el diminutiu afectuós de Borislav, a Espanya tenim tirada a modificar noms estrangers. I no un ésser humà qualsevol. Amb aquest nom i amb l’ansietat que generava la seva desaparició, segur que Borislav, Boro per als amics, venia de l’est i era un influent mediador en la guerra d’Ucraïna, un membre de l’Acadèmia de Ciències de Rússia que guardava a la cartera el remei definitiu contra el càncer, o un fitxatge del Madrid per a intentar donar-li sentit al centre del camp, procedent del Locomotiv de Moscou. Així ho vaig creure fins que va sortir per televisió, caminant de quatre potes i movent la cua, qualitats que no casen gens amb les dues primeres ocupacions i difícilment amb la tercera. Després de veure’l diverses vegades, em vaig rendir a l’evidència: en Boro és un gos.

No va ser fàcil atrapar-lo, en ser localitzat va fugir potes ajudeu-me i es va haver de reprendre la recerca. No m’estranya. El pobre es devia assabentar de l’operació que van posar en marxa buscant-lo, així com de les hores d’informatius que li dedicaven, i es va sentir tan ridícul que va pensar que era millor fugir i viure per sempre al bosc, com el seu congènere de La crida del bosc, a veure si, amb una mica de sort i amb el pas del temps, tothom l’oblida i s’estalvia sortir als programes matinals de TV. Ningú li ho pot retreure, qualsevol gos en el seu lloc faria igual, quina vergonya ser Boro i llegir «l’equip professional sol·licita que ningú es desplaci al lloc, per evitar la saturació de l’àrea i permetre que els equips de rescat i voluntariat, coordinats per personal amb experiència en intervenció, desenvolupin la seva tasca sense interferències», sabent que estan parlant d’ell i no d’un nen cec perdut en el vessant d’un volcà en erupció. Els gossos tenen més sentit del ridícul que molts humans, la vergonya canina res ha d’envejar a la torera i, si en Boro sabés parlar, hauria dit a tots que el deixessin tranquil.

El gos és l’únic animal que, davant qualsevol objecte, primer l’ensuma i, si entén que no pot menjar-se’l ni follar-se’l, s’hi pixa i avall, que fa baixada. No és mala forma de vida, ja voldria jo tenir menjar i sostre assegurats amb tan escassa feina, però no semblen prou mèrits per a considerar-lo membre de la família. Aclareixo que res tinc contra els gossos, al llarg de la meva vida n’he tingut uns quants, i gats, hàmsters, peixos, una tortuga i fins i tot -sorprenguin-se- una piranya que menjava pernil, a més de tres dones (no alhora, cal precisar). A tots, tret de les darreres, els vaig tractar com els animals que són, cosa que implica respecte però no cursilades, afecte però no amor, ordres però no converses, disciplina però no maltractament. Avui, a més de muntar-los operacions de rescat i de treure’ls per la TV, els gossos van al psicòleg, a l’acupuntor (als baixos de ca la meva mare punxen els quissos amb agulles, no sigui que s’estressin) i no sé si al logopeda. Doncs permetin que els digui una cosa: tan repugnants són els qui maltracten els animals com els qui els tracten com a un fill tonto.

Subscriu-te per seguir llegint