Els jubilats no som caixa registradora de l’Estat

Durant més de quaranta anys vam treballar, cotitzar i pagar impostos. Vam aixecar empreses, administracions i serveis públics. Vam complir amb totes les regles del joc. I ara, jubilats, descobrim que l’Estat continua passant-nos la mà per la butxaca com si encara fóssim una font inesgotable de recaptació.

Les pensions contributives no cauen del cel. No són un regal ni una ajuda social. Són el resultat d’una vida sencera de feina i cotitzacions. I, malgrat això, tributen a l’IRPF gairebé com si fossin un salari actiu. Aquí comença el problema.

En els darrers dies ha circulat un missatge viral carregat d’indignació. Entenc la ràbia, però cal dir la veritat: els polítics també paguen IRPF pel seu sou. Negar-ho és mentir i ens debilita. Ara bé, dir això no pot servir d’excusa per amagar el veritable escàndol fiscal.

La pregunta clau no és qui paga IRPF, sinó per què l’Estat no té cap consideració fiscal amb els jubilats que han cotitzat tota una vida. Per què no existeix un mínim exempt molt més elevat? Per què una pensió contributiva és tractada fiscalment igual que un salari actiu? Per què es parla tant de dignitat i tan poc de coherència?

L’Estat presumeix de protegir la gent gran mentre fa caixa amb ells. Aquesta és la veritat incòmoda. I no, això no va de no pagar impostos. Va de justícia fiscal i respecte institucional.

Un país que es diu avançat hauria de tenir clar que els jubilats no són una despesa, són un actiu moral. Són memòria, esforç i exemple. Castigar-los fiscalment és una manera molt lletja de donar les gràcies.

No demanem privilegis. Demanem criteri. No demanem favors. Demanem reconeixement. I sobretot, demanem que no se’ns tracti com una línia més d’ingressos als pressupostos.

Quan un Estat estreny fiscalment aquells que ja ho han donat tot, el problema no és econòmic. És moral. I això, tard o d’hora, passa factura.

Subscriu-te per seguir llegint