Les (no) olives d’en Quim Masferrer

Vagi per davant que, a mi, en Quim Masferrer, ni fu ni fa. Però un dia que estic fent una coca de poma l’entrevisten a RAC1 i acabo escoltant la conversa. Sense imaginar la que està a punt de caure-li al damunt, el pobre comença confessant que no li agraden les olives. És més: diu que no n’ha tastat cap a la seva vida, i que espera morir-se sense haver-se’n posat mai una a la boca. Que potser podria atrevir-se a menjar-se’n alguna, però que ara ja és una mena de repte personal, això de no menjar olives.

Tot això s’hauria quedat en una anècdota si, després, Masferrer no hagués parlat de tot el que ha fet i conegut gràcies al programa El foraster, i si no hagués relatat com ha acabat fent coses que ell no hauria fet mai (des de saltar en parapent fins a fer submarinisme), i si el periodista que l’entrevistava no hagués tingut una ment tan perversa: ha vist l’oportunitat per fer passar una mala estona a algú i no la vol deixar escapar. Per això, demana que, si hi ha oients d’algun poble que en el futur hagi de visitar en Quim, el convidin a menjar-se un plat d’olives: «A veure si serà capaç de dir que no!» Tots els col·laboradors li riuen la gràcia, i el pobre d’en Masferrer no acaba de saber com sortir-se’n: suposo que pregant perquè ningú no sigui tan mala ànima com per fer cas del què acaben de dir per antena.

Aquesta bestiesa em deixa rumiant una bona estona: per què al periodista li ha semblat una bona idea intentar aconseguir que en Quim Masferrer mengi olives? Que en treurà, si finalment se’n menja una? Quina mena de persona es dedica a intentar fer fracassar els propòsits d’una altra, encara que aquests li semblin ridículs? Quin mal fa, en Masferrer, no menjant olives? Podria entendre que el volgués boicotejar si el seu propòsit fos alimentar-se només d’aquest fruit, però quina mena d’ésser es complau a torpedinar decisions innòcues d’altres persones?

M’espanto una mica (o molt) quan constato que no estic tan lluny d’aquesta mena de persona que m’acaba de fer encendre els senyals d’alarma. I vosaltres, tampoc. Penseu en les vegades que hem dit coses com ara «aigua? Beu una mica de vi, per brindar i prou», o hem ofert una cigarreta a una persona que està intentant deixar de fumar perquè «per una no passa res» o hem insistit a posar-li postres al plat d’algú que ens ha dit que no en vol i, a sobre, amb xantatge emocional: «Les he fet jo, no em faràs aquest menyspreu, no?». La de cops que hem repetit «estàs segur que anar cada dia a córrer és bo?», o que ens hem posat a riure quan un amic ens ha dit que s’ha apuntat a piano –«a la teva edat? Va, home!»– o que hem aixecat la cella quan la nostra germana anuncia que s’ha fet vegana: «A veure quan et dura, la tonteria».

Què ens porta, en determinats moments, a sentir una íntima satisfacció posant pals a les rodes als objectius dels altres? M’espanto encara més quan penso que potser el senyor que mana als Estats Units va començar així, volent boicotejar algú i amb tothom rient-li la gràcia. D’aquí a voler conquerir Groenlàndia, tot feia baixada.

Subscriu-te per seguir llegint