Tens remordiments per estar malalt?

Aquests dies, mentre moltíssimes persones estem patint les conseqüències de l’epidèmia de la grip, m’ha sorgit una inquietud que em ve de gust compartir: alguna vegada us heu sentit malament perquè no heu pogut acudir al vostre lloc de treball? No em refereixo a un absentisme deliberat, que pot anar acompanyat d’un remordiment de consciència lògic. Em refereixo a agafar el cotxe, conduir deu minuts i trobar-vos tan malament que si no pareu i gireu cua cap a casa esteu posant en risc la vostra salut i la dels altres. Em refereixo també a no poder-se aixecar del llit a causa de la febre. Si en aquestes condicions heu anat a treballar o, en el cas de no fer-ho, us heu sentit intranquils, us faig saber que patiu de «presentisme», una de les malalties més esteses del sistema capitalista.

Segons Termcat, el «presentisme laboral» és la presència d’un treballador en el seu lloc de treball, sigui en hores de feina o fora de l’horari laboral, sense cap repercussió positiva en la productivitat; en els casos en què el treballador treballa en hores que no li tocaria fer-ho -perquè allarga la jornada laboral, perquè treballa tot i estar malalt, etc.-, la causa sol ser la por de perdre la feina.

Si us voleu posar tècnics, heu de saber que a Espanya la llei us empara des de la consolidació del sistema públic de Seguretat Social durant els anys vuitanta. Si us voleu posar èpics, podeu fixar-vos en la Revolta de Haymarket, protagonitzada pels obrers de Chicago l’1 de maig de 1886, que va donar forma al Dia Internacional dels Treballadors i de la qual en van sortir victòries laborals com les baixes per malaltia, però també la jornada de 8 hores, el dret al descans setmanal o la prohibició del treball infantil.

Amb tot, com és que en plena epidèmia i sense cap possibilitat de ser productius ens podem arribar a sentir malament si no acudim al nostre lloc de treball? Sovint no sabem sortir del ritme de productivitat frenètica en el qual estem immersos i tenim la sensació que hem de retre comptes constantment amb algú. Amb aquest pensament, els drets aconseguits amb les lluites del passat queden reduïts a petites píndoles que ens prenem de forma puntual per continuar aguantant un sistema que ens prefereix eficients per sobre de totes les coses. Bé, aquesta és només una hipòtesi; podria pensar-ne més, però he de tancar aquest article per continuar treballant i no em trobo massa bé.

Subscriu-te per seguir llegint