Que aparquin les motos, sí senyor

Sembla ser que una causa social en substitueix una altra. I tant és una com l’altra. Això sí, que no en coincideixin dues a la vegada, no fos cas que el món s’empatxés de tanta solidaritat de cop. Ara m’entendran: la setmana passada, les persones amb mobilitat reduïda que volien (o necessitaven) aparcar al carrer Emili Grahit de Girona, tocant a la carretera de Barcelona, van topar amb un cartell que, molt amablement, bloquejava les tres places reservades per a persones amb mobilitat reduïda i els indicava que el 16 de gener estaria prohibit aparcar de 12 de la nit a 3 de la tarda per una campanya de donació de sang (que es duia a terme a l’interior del gimnàs que hi ha al davant).

Allà s’hi va instal·lar una furgoneta del Banc de Sang i Teixits, que carregava tot el material. Sense cap ànim d’assenyalar culpables, llanço una reflexió a l’aire: per què algú va preferir que poguessin aparcar les motos (les seves places estan situades a poques passes) abans que les persones amb mobilitat reduïda?

Les persones amb discapacitat es queixen, i amb raó, perquè sempre acaben pagant els mateixos. I és que asseguren que el problema és «recurrent». Han exigit explicacions, però ningú ha aixecat el dit. Encara que sigui per dir que «lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir».

Subscriu-te per seguir llegint