En mans dels extrems

A principis dels anys noranta del segle passat, la paraula «qualitat» recorria les principals escoles de negocis. Eren els anys en què el sud d’Europa es desindustrialitzava sota les promeses d’un neoliberalisme triomfant i d’una incipient globalització. Més o menys tots ens ho vam creure -era el discurs dominant-, ja fos des de l’esquerra o des de la dreta de l’espectre polític. La indústria era el passat (en tot cas, preferíem que treballessin els asiàtics mentre nosaltres ens dedicàvem al disseny i a la I+D) i els serveis el futur. La qualitat resumia el sentir d’aquella època que mirava cap al futur amb un optimisme tan ingenu com miop. Avui, trenta anys després, l’experiència ens convida a contemplar amb cert escepticisme tota aquella benintencionada -o no- xerrameca. La qualitat dels productes, de les institucions, de l’ensenyament, dels serveis o del debat públic i publicat ha caigut, ja sigui per l’estalvi de costos o per l’obsolescència programada. O per ambdues coses a la vegada segurament.

Les modes van i venen. També les polítiques. Però el perill es fa present quan ens les prenem massa seriosament i ens tanquem en elles d’una manera fanàtica. És el que passa ara, per exemple, amb la identitat: un altre concepte noble que, conduït fins a l’extrem, impossibilita -o, almenys, dificulta notablement- la ciutadania comuna. I és el que va passar aleshores amb els discursos dominants. Pensem en la tercera variant del relat de l’època: l’idealisme neoconservador, que creia que la democràcia es podia trasplantar gratuïtament a qualsevol lloc del món sense tenir en compte les seves vigències culturals prèvies. Ja Tocqueville va saber veure, a La democràcia a Amèrica, que la cultura té més a veure amb l’èxit o el fracàs d’un país que les institucions per les quals es regeix. Un idealisme de laboratori rarament és un bon conseller. Experiències com les de l’Iraq o l’Afganistan així ens ho recorden. Potser també sigui aquest el cas de Rússia: un imperi tan proper a nosaltres en la seva mentalitat com allunyat en altres aspectes. I una nació i una cultura, per suposat, fascinants.

Quan es gira el Cap d’Hornos de la vida, es comença a mirar la bogeria del temps amb cert distanciament escèptic. Els nostres propis credos trontollen si tenim en compte les conseqüències que comporten. L’exhortació evangèlica que pels seus fruits els coneixerem resulta inapel·lable. Fins i tot allò que estimem de veritat es fa malbé amb una actitud egoista. Les bones intencions no són suficients.

El món avança accelerat entre la intel·ligència artificial i la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors. El descrèdit de la democràcia liberal recorda la perillosa dècada dels trenta, quan la temptació autoritària es va imposar en una Europa empobrida. El vertigen de la vida contemporània i la por ancorada en la incertesa busquen un calmant en la figura dels homes forts. Però l’experiència ens hauria d’invitar a recuperar un realisme més temperant: el discerniment prudent de la intel·ligència. El futur sempre es fa malbé en mans dels extrems, per molt nobles que siguin. El segle XX així ens ho recorda. Mirar al passat ens ajuda a entendre el present i a preparar el futur, sota el signe d’una paciència lúcida. Tot el contrari de les modes.