Somalilàndia uneix Puigdemont i Netanyahu

Trenta-un anys després d’haver-se escindit de Somàlia, Somalilàndia va obtenir el dia de Sant Esteve el primer reconeixement internacional, ni més, ni menys, que el d’Israel, a través del seu primer ministre, Benjamin Netanyahu. Bé, si hem de ser justos, és el segon, tot i que l’anterior era més aviat simbòlic, i sense repercussió internacional. Ens referim al de Carles Puigdemont, ell sempre disposat a donar suport a totes les causes independentistes que apareguin en qualsevol racó del món, encara que sigui una escala de veïns que es vol autodeterminar. Somalilàndia és un antic protectorat britànic de sis milions d’habitants.

El reconeixement de Netanyahu va omplir de joia a l’expresident català. Després d’una breu felicitació en anglès per tan transcendental notícia, Puigdemont va escriure a la xarxa X que «obre la porta a altres reconeixements internacionals» (de moment, cap més) i explicava que fa tres anys ja es va reunir a Brussel·les amb una exministra d’Exteriors i reconeguda activista d’aquesta regió africana, Edna Adan (hi ha fotos a les xarxes que ho corroboren). El fet és que tant Somàlia com l’Autoritat Nacional Palestina i diferents analistes polítics no hi veuen cap postura altruista, ni desinteressada, més aviat que la vertadera intenció d’Israel podria estar relacionada amb un pla per desplaçar palestins de Gaza. I, segons l’Institut d’Estudis de Seguretat Nacional, un centre d’anàlisi israelià independent, «Israel necessita aliats» en aquella regió «per moltes raons estratègiques».

Però, al marge dels interessos d’Israel i de la complexitat geopolítica d’aquelles terres africanes, Carles Puigdemont i el seu inseparable cap de gabinet, Josep Lluís Alay, han tornat a exhibir la ira que professen contra la Unió Europea, com és habitual en ells. La postura comunitària, expressada immediatament després del reconeixement d’Israel, ha sigut taxativa, i consisteix a respectar «la unitat, la sobirania i la integritat territorial» de Somàlia, perquè «és clau per a la pau i l’estabilitat de tota la regió de la Banya d’Àfrica». Com que tenen per costum anar sempre en direcció contrària, Alay va escriure la seva habitual piulada, plena de ressentiment, contra la UE: «Com era d’esperar la Unió Europea de Von der Leyen i Kaja Kallas recolzant la unitat i sobirania de Somàlia. Cap respecte al dret d’autodeterminació de Somalilàndia. El mateix que Donald Tusk i Juncker van fer amb Catalunya el 2017». No saben sortir del bucle. Estan obsessionats amb l’actual primer ministre de Polònia i expresident del Consell Europeu (2014/19), un polític molt respectat a Europa, pel tuit que va escriure el famós dia de la frustrada República catalana dels vuit segons, i que Puigdemont i el seu entorn van tergiversar. Donald Tusk va dir una obvietat de diplomàtic: «Apel·lo a Puigdemont a no anunciar una decisió que faria impossible el diàleg. Fixem-nos en allò que ens uneix. Units en la diversitat», i ells, endogàmics de mena, van fer creure a la seva parròquia que es posicionava a favor seu, amb la qual cosa van sumar una frustració més. Des d’aleshores, cada cop que tenen oportunitat es llancen a la seva jugular (també a la d’altres dirigents comunitaris). «Un dels pitjors enemics de Catalunya», va definir-lo Josep Lluís Alay, un senyor que cobra més de cent mil euros anuals de la Generalitat per dedicar-se a escriure aquestes coses, quan es complia el cinquè aniversari d’aquell famós ple al Parlament i, per tant, d’aquella piulada de Tusk. El director de l’oficina europarlamentària de Junts, Aleix Sarri, també li va dedicar un fil a la xarxa X.

Lluny queda aquell Carles Puigdemont preocupat per la imatge de Catalunya a l’exterior, que va recollir en el llibre Cata... què (La Campana, 1994), un treball prou interessant, tot sigui dit, on reconeixia «la debilitat que tenim els catalans per procurar-nos una imatge exterior pròpia». El Puigdemont polític ha oblidat el que va escriure el Puigdemont periodista en el pròleg: «Els fets demostren com n’és d’important això que anomenem projecció exterior». El camí que ha empès en els últims anys per projectar-se al món va just en sentit contrari. Per cert, en aquell llibre admetia que un dels majors ressons de Catalunya a l’exterior van ser els Jocs Olímpics de Barcelona, que, curiosament, els seus va intentar boicotejar tot el que van poder.

Subscriu-te per seguir llegint