Aixecar un país col·lapsat

Quan una economia funciona generant inflació o bombolles en alguns sectors (immobiliari, industrial, energètic, porc, turisme low cost, món digital) els bancs centrals actuen per frenar el que en diuen una economia reescalfada. Ho fan apujant tipus d’interès i restringint el crèdit disponible, disminuint la liquiditat del sistema.

L’economia catalana fa temps que dona símptomes d’estar reescalfada. El fet que el creixement sigui de l’ordre del 3% quan les economies veïnes no poden passar de l’1%, ja és una pista. Estem cofois de créixer amb turisme low cost i en exportació de porc en canal, d’augmentar la població en 2 milions des de l’any 2000 i, en canvi, no veiem que el país no ho pot aguantar. Tenim la xarxa de trens de rodalies en absoluta fallida per manca de més vies, poca interconnexió entre elles, sense material modern i sense coneixement adequat per la complexitat de la gestió. Una cosa semblant passa amb la xarxa d’AVE, on la degradació de les vies és una constatació dels passatgers, on la radialitat, la manca de connexió transversal i la no homogeneïtat de vies amb l’ample ibèric, li resta resiliència. Ja no parlo de la xarxa de mercaderies, el corredor mediterrani, perquè en aquest moment és fum.

Però si anem a la xarxa elèctrica ens trobem el mateix. L’arribada de molts centres de dades per satisfer la IA ha comportat que no hi hagi potència disponible per ampliar la indústria. La penetració renovable sense invertir en emmagatzemament i sense obligar a mesures tècniques com que els convertidors hagin de ser grid-forming en lloc de grid-following, ha disminuït la qualitat de xarxa, causant avaries arreu en la indústria o en els trens. I què dir del problema més greu de tots: l’habitatge públic, gairebé inexistent en els darrers 15 anys.

També hem de parlar de sanitat, amb manca greu de nous metges; d’ensenyament, amb degradació contínua del nivell dels alumnes, o de la burocràcia que tenalla qualsevol acció del món de la producció, sigui agrària-ramadera o industrial.

La primera conclusió és que si Catalunya està reescalfada, s’ha de refredar. I això passa per frenar el creixement del turisme low cost i de la producció de porc en canal, que són els sectors que donen senyal a la immigració. També la mobilitat: fomentar-la traient peatges o fent gratis rodalies i busos no és el millor camí de contenció.

La segona és que cal reinventar el país, tornar a impulsar el valor de l’esforç en el treball, acabar amb la cultura del carpe diem, per exemple frenant el teletreball. Tornar a introduir l’esforç al món de l’ensenyament, deixant de portar els nens en un llit de cotó i cessant la política que elimina l’esforç d’aprenentatge, també impulsant classes de batxillerat amb els millors d’ESO de cada comarca, i inventant un nou cicle bàsic que no contamini el cicle mitjà de formació professional, degradant-se any a any. I, evidentment fent treballar tothom que està en condicions de fer-ho, deixant clar que en una societat treballar és un deure si es vol gaudir dels seus avantatges. Es dirà que tot això demana més pressupost, i és veritat, el pressupost que ens pertoca segons el nivell de desenvolupament. El nou sistema de finançament ho resol? Solucionarem un dèficit anual de 27.000 milions? Serem capaços de fer que s’inverteixin els 42.500 milions en infraestructures no invertits en els últims 15 anys?

No es parla prou de com certes rendes es deflacten i altres impostos no. Per exemple, les pensions a Catalunya des de 2021 s’han anat ajustant parcialment, de forma que l’any 2025 s’havien actualitzat en 4.600 milions. Però resulta que l’IRPF i l’IVA en aquests temps no s’han deflactat, de forma que els ciutadans catalans hem pagat de més a Madrid 9.700 milions en impostos (per inflació). La meitat ens l’han tornat a la Generalitat via model de finançament existent, però 4.850 milions, s’han quedat a Madrid. I just és la xifra que ara volen retornar amb el nou finançament en base a deslegitimar el concepte d’ordinalitat. Quan el que toca és tornar els impostos pagats per no deflactar i punt. Així de senzill. Per a això no fa falta cap acord ni nou model de finançament. Que tornin el que no han deflactat i que deflactin cada any per no perdre poder adquisitiu. Que no ho fan amb les pensions?

Tot plegat fa veure que el país marxa sense rumb, actuant tapant forats, sense objectiu clar de futur, negociant engrunes que ja haurien de ser nostres... i això ens empobreix de forma accelerada. Ni tenim habitatge, ni prou carreteres, ni prou aeroport, ni prou rodalies, ni prou Alta Velocitat, ni prou mercaderies ferroviàries, ni prou sanitat, ni prou ensenyament, ni prou formació professional. Les costures estan rebentant.

Prego que em diguin on es pensa arribar si continuem creixent en població, en mobilitat i produint en una economia que no aporta prou valor afegit. La clau està en que treballi tota la població activa disponible i que la productivitat PTF de les empreses creixi, fent possible millors salaris i més impostos. No s’hi val calcular la productivitat com el quocient entre ingressos i persones, com s’enorgulleixen els governs de Madrid i de Catalunya; és un engany.

Un dia en un debat vaig dir que el problema era un nivell insuficient en les esferes de decisions polítiques. El representant polític que hi havia es va molestar, però crec que és la realitat. O reformem el sistema electoral, fent possible que persones independents alienes als partits arribin a la política, o som capaços de fer coalicions molt amples en partits que ara són oposats, o reformem l’administració fent que els directors generals siguin de carrera i modernitzant la burocràcia, o el daltabaix que tindrem el dia que el món tingui un problema financer serà dels que fan història. Només escolteu el que està passant a Davos.