"L’Empalme"

Quan escric aquestes ratlles una nova caiguda de terres i arbres sobre la via han suspès la circulació de trens entre Maçanet, Tordera i Blanes. I evidentment a tot el Maresme fins arribar a Barcelona. A la tele veig i escolto alguns passatgers entrevistats a punt d’agafar un autobús llogat per la Renfe per dur-los al seu destí. L’autobús és de Moventis, una important empresa de transports de viatgers per carretera i altres activitats connectades fundada i gestionada encara per la família Martí de Sabadell, on va començar amb els «cotxes de línia» locals. L’any 2000 compraren la Sarfa, mantenint aquesta marca quan circula per la Costa Brava. Gent molt activa en temes de sostenibilitat i comunicació, solen posar alguns lemes als seus autocars. Així, mentre entrevistaven a una noia de Blanes, llegíem al lateral del vehicle que era al fons ni més ni menys que: «Mobilitat és llibertat».

Per un moment he estat a punt de titular així, mobilitat és llibertat, sobretot perquè és un missatge potent, que forma part dels drets socials emergents i moderns, reivindicats per molts ciutadans que exigeixen el dret a la mobilitat, en transport públic, sostenible en aspectes ambientals, accessible per a persones amb limitacions físiques i d’un preu ajustat a la realitat de l’economia domèstica. Gairebé res. Però sobretot pel contrast de la situació perquè en la darrera setmana ha passat tot el que podia passar de dolent. La realitat et posa davant del mirall. La gran pregunta és no només com es resol la crisi puntual sinó si la millora del servei en el futur és realment possible amb tants problemes estructurals gravíssims de gestió, planificació i manca d’inversions. Durant els anys del procés només el 13 per cent de les obres de Rodalies aprovades i pressupostades acabaven licitant-se. Érem 6 milions no fa tant temps, ara som 8 i ens diuen que arribarem a 10.

El que passa a Maçanet és un paradigma de la situació general d’abandonament sobretot quan contrasta amb la modernitat i èxit, en general, de l’alta velocitat. Primer perquè es tracta, en termes cronològics, de la primera línia ferroviària del país. La R-1 és la continuïtat pel Maresme fins a Maçanet de la primera línia que es va construir a la península entre Mataró i Barcelona. Avui comença a Molins de Rei, travessa l’Hospitalet i tot Barcelona i el Maresme, és la linia de la costa, fins a Maçanet-Massanes, una estació que durant molt temps fou coneguda per L’Empalme. Fou el punt escollit per construir un gran poblat ferroviari on unir les línies que venien del Maresme i de Granollers, provocant que es fusionessin les dues empreses, facilitant el transbordament entre les dues vies i emprenent l’arribada del tren a Girona a l’any 1862 i posteriorment a la frontera.

Fa uns anys, per una confusió, vaig anar a recollir a un familiar a l’estació de Maçanet-Massanes en comptes de Caldes per seguir després en cotxe cap a la Costa Brava. Hi havia passat en tren infinits cops, però només aquell dia em vaig adonar de en què consistia L’Empalme. Travessava quilòmetres de boscos fins un indret aïllat de tot nucli urbà. En anglès en diuen «nowhere»: enlloc. Vaig aprofitar per donar una volta per les edificacions abandonades. Hi havia vivendes per als treballadors, tallers i magatzems, restes del que potser havien estat una escola i una església. Tot preparat per rodar-hi una pel·lícula de por. Fent un cafè a la barra del bar, un habitual dels trajectes de Girona al Maresme, esperant fer transbordament, em va explicar que dècades enrere la cantina de l’estació havia estat un restaurant molt apreciable.

A la línia de la costa hi trobem una de les grans paradoxes i vergonyes del deteriorament del servei. Formant part de la línia més antiga de l’estat resulta, que de L’Empalme fins a Arenys només hi ha una única via, s’han de coordinar els trens en les dues direccions i el servei encara és més lent. A pocs centenars de metres d’Arenys hi ha Caldetes i la riera de Torrentbò, que resulta ser el límit geogràfic del Bisbat de Girona! Exactament el punt on Carlemany va aturar la seva expedició cap al sud. A l’altra banda de la riera hi restaren els musulmans. Coses de la història.

Quan jo vaig començar a viatjar en tren les freqüències eren molt limitades i a vegades havies d’alternar d’anar la línia de Granollers amb la del Maresme per arribar a Barcelona. Llavors, d’esquenes al mar travessant el decrèpit ramal de la Marina fins a l’estació de França, enmig de fabriques i de barraques. Les operacions urbanístiques dels jocs olímpics de Barcelona ‘92 ho transformarien. En fi, tot batalletes menys per la R-1, on tot continua igual.