Rosalía i Hakuna com a símptomes

En els darrers mesos, Rosalía ha sorprès part del seu públic amb un gir més introspectiu i espiritual: referències al silenci, a la recerca de pau interior, a una certa transcendència sense dogma. No és una conversió religiosa ni un retorn a la fe tradicional, però tampoc és casual. Quan fins i tot el pop global comença a parlar de sentit, alguna cosa s’està movent. Potser no assistim a un retorn de la religió, sinó a una fam de significat compartida.

És en aquest context que cal llegir l’èxit del moviment catòlic Hakuna. Durant temps he mirat fenòmens com aquest amb prevenció: música pop amb missatge espiritual, estètica cuidada, llenguatge emocional i joves entusiasmats. Tot plegat semblava més una operació de màrqueting espiritual que no pas una resposta als grans reptes del present. Però potser el problema no és Hakuna. Potser el problema és el buit que omple.

Un estudi recent publicat a la revista Política y Sociedad analitza Hakuna com un ecosistema ben articulat: associació de fidels, fundació i grup musical. Tres potes que permeten arribar als joves sense sermons ni dogmes explícits. Les cançons parlen de fragilitat, por, amistat i sentit vital. I això, avui, és un idioma àmpliament compartit, dins i fora de l’Església.

Les dades ajuden a entendre-ho. Segons l’Observatori Social de la Fundació la Caixa, a partir de dades de l’INE, l’any 2024 es van suïcidar a Catalunya 547 persones, 53 de les quals tenien entre 15 i 29 anys. Més encara: un 25,9 % dels joves d’entre 16 i 22 anys afirma haver-se autolesionat, el 30,6 % ha tingut pensaments suïcides i un 10,6 % ha intentat suïcidar-se, segons un estudi del Parc Sanitari Sant Joan de Déu. No són xifres marginals: són un crit.

Llegides des d’aquí, Rosalía i Hakuna deixen de semblar fenòmens tan allunyats. Tots dos apunten cap a una mateixa mancança: comunitat, escolta, sentit. La diferència és que uns ho fan des del mercat cultural global i els altres des de la religió organitzada.

Això no elimina les preguntes crítiques sobre els límits entre acompanyar i captar. Però abans de ridiculitzar o simplificar aquests fenòmens, potser caldria preguntar-nos per què tants joves busquen refugi en la música, la fe o el silenci. Potser el que demanen no és altra cosa que allò que hem deixat de cuidar: l’esperit i la transcendència, viscuda en comunitat.