Descarrilament de la democràcia

Ja fa un any per aquestes dates, publicava en aquest mateix Diari un article titulat «Un fantasma recorre Europa», fa dos anys un altre titulat «Els estralls de la cultura woke», farà uns tres «Abstencionisme i eleccions anticipades», i així podria continuar retrocedint en el temps, advertint i a la vegada fent propostes de regeneració democràtica, de reformes estructurals, d’una reforma constitucional per fer-la més federal i més social, d’una nova Llei electoral, d’una urgent reforma fiscal, etc. També de com combatre la desafecció i l’abstencionisme, de recuperar i accentuar més les polítiques socials adreçades a majories i no minories socials, de tenir molta més cura en fomentar la participació ciutadana i facilitar la participació política més enllà del vot cada quatre anys, de deixar de donar corda a les guerres culturals de l’extrema dreta, d’entendre i exercir el dret a decidir en el màxim d’àmbits socials, ambientals, polítics i econòmics, i no només en clau «nacional», per tant, per tot l’espectre polític. En fi, de donar resposta a les moltes assignatures pendents que tenim i anem arrossegant, provocant molta cridòria i mínims resultats.

Qui ho hauria d’haver detectat a temps, «Que ve el llop!» o «De dónde sale toda esta gente», també publicats aquí, fent referència al president Sánchez i la seva perplexitat en l’augment del vot a la dreta i extrema dreta farà uns dos anys, no ho ha fet i s’ha dedicat a fer el mateix de sempre. I és sabut que si fas les mateixes coses, tindràs els mateixos resultats. I això val per a totes les esquerres, socials i polítiques. Totes han badat, certament unes més que altres, i a Catalunya amb la seva peculiaritat, no poques expressions nacionalistes també han quedat descol·locades, en la mesura que la velocitat del procés de deteriorament social ha sigut superior als estralls de la fallida del Procés. Per cert, fa temps es magnifica molt l’abstencionisme independentista i a la vegada, sovint, es relativitza el d’esquerres. No es valora prou que molts dels que es van il·lusionar amb el Procés, ho van fer davant l’absència d’un sòlid i potent projecte transformador d’esquerres, que com a efecte va desplaçar el vot cap a les opcions del Procés amb un projecte més il·lusionant, per més que innocent i perillós (doncs com avisàvem alguns, despertaria dimonis que s’estaven dormint, i només quedava acabar-los d’anestesiar amb un veritable i definitiu tancament de la transició del «78»). Doble preu que encara paguem en no haver fet el que s’havia de fer durant anys i fer el que no tocava en dies.

És sorprenent que pocs analistes i politòlegs no facin esment d’aquest desplaçament de vot, i que el gruix de l’opinió mainstream continuï parlant de l’abstencionisme independentista.

És clar que AC traurà vots a Junts, però jo no menystindria els vots que traurà amb Vox del conjunt de totes les esquerres i de l’abstenció. L’excessiu «sosiego» del PSC, juntament amb el perfil baix d’ERC i Comuns pels pactes que tenen amb aquest, però també per la contraprestació de favors per baix amb el «sottogoverno» i per dalt amb el Govern central, fan un «tripartit» dolç, que deixa el camp lliure i abonat a que el malestar se’n vagi a l’extrema dreta. No estem en temps del tripartit d’en Maragall, i menys encara del 15-M.

Hauríem de tenir més honestedat intel·lectual i reconèixer que els grans relats polítics avui del partit més influent de Catalunya (TV3), no formen part de les peremptòries necessitats de la població, atenint-nos a la piràmide de necessitats de Maslow i dels mateixos informes d’Eurostat o de l’Índex GINI. Fa temps es parla (però no s’és coherent) de les coses del menjar, però va passant el temps i les coses del menjar es van deteriorant. Si llegim atentament els darrers informes de Càritas, de Foessa o de Funcas, posen els pèls de punta de com s’està deteriorant a passos agegantats la qualitat de vida d’extenses capes de població i de com estan augmentant els processos d’exclusió social.

El problema ve quan el 20% de la població que viu bé (alguna molt bé) i de la qual formen part molts membres i representants de la societat civil, de la classe política, de les universitats, elit empresarial, etc., es projecten de tal manera a l’opinió pública, a les institucions, a les carreteres, autopistes i aeroports, als bars, restaurants, hotels o estacions d’esquí, que hom pot arribar a pensar, com alguns poden pensar des de la seva perplexitat, «crisi, però quina crisi?».

Però el 20% de la població de Catalunya, de vuit milions, són 1.600.000 persones. I aquest gruix de població és un més que respectable mercat que pot nodrir molts negocis. Si afegim la població flotant turística, tot i en temporada baixa, amb un o dos milions més, i la població d’expats, encara tindrem un mercat més suculent per a alguns. Però i el 80% restant de la població del qual el 60% no arriba a final de mes? Curiosament aquesta majoria social no surt per TV, ni la veiem per les grans avingudes, esdeveniments culturals, concerts, festivals o gales de cinema (per posar un exemple). Ja fa temps està estudiada la invisibilitat de la pobresa, però altre cosa és estar cec. I no hi ha pitjor cec que el que no vol veure.

No només descarrilen els trens, la democràcia també ho està fent i és inseparable. Només faltava el factor Trump, per fer bons els que precisament fan possible que surtin «Trumps».

Subscriu-te per seguir llegint