Idolatrar el cos, oblidant l’esperit

Vivim en una societat on les aparences, sovint, es valoren molt més que la realitat i la vàlua de l’objecte o la persona que tenim al davant. Es cuida molt l’embolcall i s’oblida la interioritat. Vegin estadístiques sobre el que la nostra societat gasta per temes de cirurgia estètica, o el que s’inverteix, temps i diners, en gimnasos, massatges, etc. Sembla que la imatge, l’aparença, és el més important, i bandegem el que veritablement ens fa humans, la nostra interioritat, el coneixement, la relació convivencial amb els nostres semblants, la compassió i la solidaritat. Envellir no és un delicte i quan comencen a aparèixer els símptomes propis de la vellesa, arrugues incloses, s’intenta dissimular-los artificialment, sense saber que rebel·lar-se contra la natura sol ser causa d’insatisfacció i d’infelicitat.

Això no exclou que hem de cuidar la nostra salut de la millor manera. Mens sana, in corpore sano. I el gimnàs pot ser un espai útil, certament, però si aquest es converteix en refugi emocional, en una obcecació per obtenir joventut, musculatura i bellesa estem errant el camí. Les hores que abans es podien dedicar a caminar, a mantenir converses o simplement a vagarejar i observar el món, ara molts les dediquen i les inverteixen en màquines que prometen uns bíceps més grans i un cos més atlètic, però no pas una vida més plena. Penso que el culte al cos ha incentivat el negoci del fitness, la indústria de la cosmètica i de la nutrició específica per incrementar músculs i fer més atraient la forma. La propaganda persistent i reiterativa ens impulsa a idolatrar el nostre físic, a cultivar la nostra individualitat egoistament, a aïllar-nos en certa manera amb els nostres auriculars, els nostres mòbils, ignorant que ens fem persones amb el contacte, el diàleg, la confrontació, la conversa i la cura mútua amb els altres.

«No hem d’oblidar que la nostra vida és única, limitada a un temps concret i curt, i que hem de fer camí amb els altres»

Quan els nostres esforços i preocupacions essencialment es dirigeixen a la superfície, a cuidar i mantenir les aparences, la nostra vida interior es debilita i s’empobreix. Ens quedem sense espai per pensar, per sentir, per conversar, per compartir. En definitiva, quan caiem en la trampa d’idolatrar el cos, de deixar-nos portar per les modes i les exigències externes i la pressió de la imatge, menys aprofitem i vivim la nostra pròpia vida. Caldrà recuperar l’equilibri, cultivant la nostra interioritat, no per aïllar-nos insolidàriament, sinó per ser nosaltres mateixos, per viure amb intensitat les nostres relacions amb els altres, compartint problemes, objectius, silencis, penes, alegries i esperances. No hem d’oblidar que la nostra vida és única, limitada a un temps concret i curt, i que hem de fer camí juntament amb els altres. Compartir, conviure, aprendre, conversar, cuidar-nos i cuidar els altres i el nostre entorn, són reptes que no exclouen el gimnàs, ni tot el que ens pugui fer sentir més bé, però és indispensable posar l’accent en què ens fa més humans i més persones. Com en tot, el més important és el contingut, no la forma.

Subscriu-te per seguir llegint