Camins de ferro del segle XIX

El tren va arribar a Gelida el 15 d’abril de 1865 amb la inauguració de la línia entre Tarragona i Martorell. Així d’antic és el traçat ferroviari on dimarts passat es va produir el despreniment d’un mur de contenció sobre un tren que anava de Coma-ruga a Manresa, amb el resultat de la mort d’un aprenent de maquinista. Per ser justos, el mur i el talús que subjecta daten de quan es va construir l’autopista que hi passa pel damunt, fa més de cinquanta anys, però el cert és que l’estructura de la xarxa de Rodalies i Regionals de Catalunya respon en gran part a l’impuls constructor del segle XIX; electrificació i desdoblaments han seguit els vells traçats.

La línia de Barcelona a Mataró passa per on va passar el primer tren peninsular el 1848, i va trigar pocs anys més en allargar-se fins a Maçanet, per on ja transitava la de Barcelona a Girona per Granollers. També són del segle dinovè la que segueix la costa del Garraf i el Baix Penedès, passant per Sitges i Vilanova, la que va a Barcelona a Lleida per Reus i Valls, la que hi va per Terrassa, Sabadell i Manresa, i la que puja cap a Ripoll passant per Vic, allargada fins a Puigcerdà a principis del segle XX.

En resum: molts anys. Els actuals i més o menys moderns combois elèctrics segueixen les traces on fa unes dècades havien esbufegat les locomotores de vapor que estiraven vagons de fusta. La modernització dels sistemes de control de la circulació ha estat d’allò més eficaç a l’hora de tancar moltes estacions i convertir-les en baixadors abandonats, però no és capaç d’evitar la saturació del nus de Barcelona, per on passen tots els trens i on qualsevol incidència desgavella tota la xarxa.

Els maquinistes diuen que van amb por i hi ha raons per creure’ls, més enllà del debat sobre convertir mig milió d’usuaris en ostatges de la seva reivindicació. Però una veritable disminució del perill de prendre mal per un talús enfonsat, un arbre entravessat o un pont descalçat pels temporals necessitaria un replantejament a fons de tota la xarxa. Una actuació radical que obligaria a modificar traçats i refer infraestructures, i si ja no hi ha manera que Adif executi les misèries de manteniment compromeses, pots comptar quants segles trigaria a realitzar una actuació com la descrita. Sobretot si també ha d’atendre els problemes de les vies d’alta velocitat, que són la nineta dels seus ulls i la màxima prioritat, perquè alimenten el creixement subvencionat de Madrid.

Subscriu-te per seguir llegint