De la sequera a Rodalies

La sequera fou una de les causes per les quals Pere Aragonès es veié obligat a convocar eleccions. Si bé és cert que els Comuns i Junts es negaren a aprovar-li els pressupostos, que contemplàvem d’antuvi posar-hi remei o almenys intentar-ho.

Però la política és així. Els governs de la Generalitat encapçalats per Mas, Puigdemont i Torra estaven tan concentrats en les reivindicacions independentistes que deixaren de banda les verdaderes necessitats del país.

La manca o el deteriorament d’algunes infraestructures a Catalunya és alarmant i avui tots aquells, que des d’Espanya es pronunciaven en contra d’un millor finançament, callen. Mentrestant, els murs de les autopistes cauen.

Des de fa més de vint anys el país té un dèficit important a Rodalies. Els trens no funcionen i cada matí des de les diferents emissores de ràdio se’ns informa dels problemes de la xarxa ferroviària. I això ha col·lapsat. Les pluges fortes d’aquests dies han fet trontollar tot el sistema. El darrer accident a Gelida ha deixat ben palès la perillositat que provoca aquesta deixadesa de les infraestructures i en aquest cas d’un pont de l’AP-7.

I aquesta crisi ens agafa amb el president de la Generalitat hospitalitzat. Des del primer moment Salvador Illa prengué mesures contra la sequera i darrerament amb l’anunci de l’empresa mixta de Rodalies intentava posar fre a aquesta decadència provocada per la manca d’inversions dels governs d’Aznar, Zapatero i Rajoy. Però compte perquè les desavinences i contradiccions d’aquests dies entre Adif, Renfe i els maquinistes ens indica que cal un comandament únic de la Generalitat i la seva majoria en aquesta empresa mixta, malgrat les pressions dels funcionaris i dels sindicats.

No cal passar-se la pilota de la responsabilitat d’uns a altres. Abans els governs culpabilitzaven Madrid –per cert, els socialistes catalans ocuparen les màximes responsabilitats a Renfe amb Raül Blanco i Isaias Taboas, al capdavant– però ara Illa no pot culpar el govern espanyol de torn perquè és del seu mateix color polític.

«El govern de tots» tenia com a objectiu una gestió eficient. Avui això està fracassant, a causa de molts anys d’oblit i del desastrós finançament de Catalunya. Salvador Illa, quan es recuperi, haurà d’afrontar una situació difícil i donar resposta a un problema que certament el seu govern no ha provocat. Però els ciutadans estan patint les conseqüències de polítiques caducades i no parlaran dels responsables en temps pretèrits, sinó en present.

Aquest desgavell de la proppassada setmana ja l’han aprofitat alguns dirigents polítics per a demanar dimissions. Sobretot pretenen la de la consellera Sílvia Paneque, que des del seu departament ha de fer front a una herència enverinada d’uns antecessors –per cert, de CiU, Junts i ERC– que en vint anys deixaren podrir el problema. Tots aquells que la precediren van xerrar pels colzes i es queixaren sovint, però no solucionaren res.

Un veritable líder polític és aquell que sap identificar els problemes reals amb què es troba la ciutadania i oferir-li solucions, encara que aquestes puguin resultar impopulars o comportar costos a curt termini. Ho assenyalava Max Weber en la seva anàlisi del lideratge carismàtic. Segons ell, el carisma pot mobilitzar o generar adhesions, però és inestable si no es tradueix en resultats concrets i en una gestió efectiva del poder. En aquest sentit, Salvador Illa guanyà les darreres eleccions catalanes, perquè la ciutadania estava cansada de lideratges que, malgrat un discurs mobilitzador, no aconseguiren resultats en infraestructures, benestar, educació o sanitat.

En aquest sentit, fou patètica l’aparició d’un Carles Puigdemont des de Perpinyà que no sap com revifar el seu partit, que no supera les hores baixes. Parla com si ell no hi tingués res a veure i aprofita per fer sang en uns moments complicats a on tothom hi hauria de posar el coll, perquè els responsables d’aquest desori són els partits fins avui majoritaris a Espanya i Catalunya: PSC, Junts, ERC, PSOE i PP. No cal que ens despertem de cap mena d’anestèsia i no cal posar el dit a l’ull a la consellera Sílvia Paneque que no estalvia hores per tal de cercar solucions. Però la seva possible candidatura a l’alcaldia de Girona fa por al tripartit que governa des de la plaça del Vi.

Subscriu-te per seguir llegint