Al moble de l’entrada

Enmig d’una novel·la, no sé si Reliquia, Luna Park o Las jefas, ja que vaig encadenar les unes amb les altres uns quants dies, vaig llegir com un personatge donava indicacions a un altre per trobar alguna cosa –ja he oblidat què– al moble de l’entrada. Aquest "al moble de l’entrada" va produir una interrupció brusca i bonica de la lectura, que va connectar entre si totes les vegades que vaig sentir o vaig dir "al moble de l’entrada". Potser el moble de l’entrada és un dels referents espacials més humils alhora que més cèlebres. Moltíssimes coses, imprescindibles per tirar endavant en la vida, hi desemboquen un temps. Perquè la vida en aquest món, alhora que una sèrie de constants vitals que remeten al cos i la natura, és una exhaustiva col·lecció d’objectes proveïts de certa utilitat. Molts dels quals s’han de posar al moble de l’entrada.

Dir "moble de l’entrada" afavoreix la nostra orientació tant com "botiga de la cantonada", "germà del teu pare", "llauna de llibre", "calaix de les calces"... És un neó de significats, un enunciat que fa de guia sense possibilitat de pèrdua a qualsevol que el senti.

El moble en qüestió adopta moltes formes. De moble, d’altra banda, ho és gairebé tot, a hores d’ara. Si ens hi posem, fins i tot algunes persones, per la seva pobríssima contribució a l’entorn i a la vida dels altres, es queden en mobles. Altres vegades es fonen "amb" els mobles, en especial el sofà. El moble de l’entrada, en tot cas, no remet una imatge unívoca com fan el llit, l’armari, la taula. El famós moble de l’entrada pot consistir en una prestatgeria, un aparador, una còmoda, una raconera, gairebé tot. Una vegada, un amic, durant l’època que vivia amb dos companys de pis, va sentir com un d’ells, amb una cama trencada, li va donar instruccions des del lavabo perquè li acostés les crosses. "On són?", va preguntar el meu amic, després de buscar sense èxit en un parell d’habitacions. "Al moble de l’entrada", va precisar l’altre. Aquell pis era tan apagat i trist que no tenia moble d’entrada. "Sí, home, al paraigüer!", va cridar el tercer company des de la cuina.

Tot el que busques, el que algú no sap on és, una cosa que et vas oblidar, una cosa que qualsevol necessitarà, el que s’oculta, una cosa que et traurà d’un conflicte, que tenies a la mà i vas posar en alguna part, de segur que està miraculosament al moble de l’entrada. No decep mai. Ni tan sols quan és lleig. Es presenta sempre al teu rescat. És la primera visió d’un habitatge a l’accedir-hi i l’última a l’abandonar-lo. Potser diu alguna cosa de les persones que viuen a la casa. Al meu hi ha un recipient amb claus, una estàtua del meu pare, un vell telèfon de disc inútil, les obres de Joyce, Virginia Woolf i Gay Talese, a més dels quatre volums del Diccionario de filosofía, de José Ferrater Mora. També hi ha una corretja de gos, caramels, fotografies, mocadors, ulleres de sol, un metro, bolígrafs, un llum, post-its, etcètera. I de tot plegat, segurament la part més interessant és justament aquest "etcètera".

Subscriu-te per seguir llegint