Només un segon

Ho sabem i alhora no ho volem saber perquè, si ho sabéssim, seria una realitat incòmoda, i la vida per si mateixa resulta extremadament incòmoda perquè hi sumem una altra incomoditat. Però, en ocasions, la veritat incòmoda treu el cap i la seva veu no es pot silenciar. Molts haureu pensat, a resultes dels darrers accidents ferroviaris, com ens pot canviar la vida, no d’un dia per l’altre, sinó en un segon. La vida ha canviat per als familiars i amics de les víctimes, especialment si han mort. Tanmateix, dir que als morts els ha canviat la vida no és del tot exacte. Sé que darrerament hi ha un corrent d’opinió que defensa que el pas de la vida a la mort és una porta giratòria, com qui surt d’un hotel; tant de bo fos així, i em pregunto si al lloc on ens deixa la porta giratòria podrem seguir els partits de futbol, prendre una cervesa, enamorar-nos, practicar sexe, llegir bones novel·les, etcètera. I si una veu greu i llunyana ens respongués "no!", aleshores pagaria la pena apostar per una vida que uns pocs privilegiats diuen que n’han experimentat un tast?

Bé, reprenent el fil del que volia dir, per raons comprensibles no pensem que quan sortim de casa la vida pot donar un tomb, i els tombs no solen acompanyar-se de bones notícies. Les tombarelles de l’existència ens solen despullar de la condició d’immortals i ens deixen a mercè dels capricis d’una vida que desconeix que hem d’arribar puntuals a la feina o que hem de comprar un ram de roses per a una cita en què havíem dipositat algunes expectatives.

Els havia passat pel cap als passatgers dels trens accidentats a Adamuz que patirien un accident i moririen o quedarien ferits? Podríem apostar que les persones que sempre pensen que els passarà alguna cosa tenien present la dama de blanc, a pesar de no veure-li el rostre, una situació comprensible perquè mai ningú ha estat capaç de veure ni d’imaginar-se el rostre de la mort. Les autoritats ens aconsellaren, després de l’apagada general de subministrament d’electricitat, tenir a casa un kit d’emergències, i en l’actualitat, com la política internacional, segons alguns analistes, és un polvorí, la insistència s’ha fet més pregona perquè, en cas de catàstrofe, el que primer capitula és l’alta tecnologia. Però a l’hora de la veritat molt em temo que les esperances dipositades en el kit salvador no es farien realitat. I ara imagineu-vos que un gurú ens volgués vendre un kit de suport espiritual i emocional per afrontar i superar una tragèdia, i en aquesta tessitura quin consol pot oferir una veu estranya com la d’un psicòleg a uns pares que s’han refugiat en el forat negre de la desesperança per la pèrdua d’un fill.

En pocs dies, als jueus deportats als camps d’extermini per la indústria nazi de la mort -com a exemple dels pobles que han patit, pateixen i patiran extermini- la vida els canvià com mai s’haguessin pogut imaginar. Els que n’han donat testimoni, com el cas de Primo Levi, supervivent d’Auschwitz, en Els salvats i els enfonsats, no els ha estat fàcil la condició de salvats. A la pèrdua de fills, avis, esposa, perquè no eren rendibles al III Reich, se li afegí el sentiment de culpa per haver sobreviscut a l’Holocaust, per haver tingut una gràcia no merescuda. Alguns supervivents portaren la culpa la resta de les seves vides com si fossin el mateix Caín; altres, a pesar que l’últim record que guardaven de les persones estimades era el fum negre que sortia de les xemeneies, per coratge i ganes de viure continuaren endavant, crearen una família, i els seus fills i els fills d’aquests ens parlen que la vida és un riu cabalós que arrossega tot el que troba fins a desaparèixer al mar.

Subscriu-te per seguir llegint