Trens

mb la crisi de la xarxa ferroviària, com amb tot conflicte d’implicacions polítiques, costa molt tenir una opinió matisada. I és comprensible, perquè si alguna costa de digerir és el temps perdut. Haver d’anar a un lloc de treball, o a fer-te una prova mèdica, i no poder per falta de transport públic (aquest darrer concepte és essencial per entendre la indignació general) provoca una sensació de frustració cada vegada més verinosa. Un desgast emocional, també, que cap bona paraula pot arribar a redimir. Però si bé és del tot legítim que l’usuari, aquell que ho pateix en primera persona, posi el crit al cel, no és tan de rebut veure representants polítics que un dia van tenir responsabilitats institucionals comportant-se com si acabessin d’aterrar en aquest planeta. Per descomptat que és normal disparar contra qui gestiona, perquè al capdavall és qui posa la cara, però a la vegada convé no oblidar qui ha fet què. O millor dit, qui no ha fet absolutament res per prevenir la situació actual, ja sigui per als trens o per a qualsevol altre dèficit històric. Al llarg de la setmana passada, vèiem als mitjans de comunicació formacions polítiques que han governat aquest país actuant com si ells no tinguessin res a veure amb el dèficit de les infraestructures i, pitjor encara, fent proclames com si agafessin el tren cada dia. Però els que l’agafem, i no precisament els d’alta velocitat, no ens els trobem mai quan s’anuncien els retards o s’informa d’incidències a les vies. Fer oposició a un Govern no es pot basar en donar per sobreentesa la desmemòria col·lectiva, entre d’altres coses perquè en els temps que corren la humilitat i l’honestedat són més necessàries que mai. Afortunadament, també trobem casos en què s’abandona la trifulga d’opereta per resoldre els problemes. Un bon exemple és la gestió municipal del temporal a la ciutat de Girona, en què es va tenir empatia, rigor i sentit institucional. Quan la resolució d’un conflicte va més enllà d’ideologies i ocurrències virtuals, hi sortim guanyant totes i tots. També el bon nom del servei públic.

Subscriu-te per seguir llegint