L’independentisme mata

El nacionalisme estèril –és a dir, l’independentisme– mata. Tants anys de deixadesa, d’escoltar babaus i de parlar de bestieses, ens han dut fins aquí. El servei militar, la Policia, els trams de recaptació de l’IRPF també eren competències de l’Estat o del govern central que el nacionalisme va reclamar i obtenir. L’Estatut també va ser un pacte, agradi o no agradi com va quedar.

El catalanisme, el nacionalisme o l’independentisme han pogut imposar la seva agenda quan ha volgut, però quan ho han fet han perdut sempre els diners, el temps i la força política en batalles simbòliques d’allò més estúpides. Tenir Mossos de què serveix? Sincerament ho pregunto: de què serveix? I així hem anat fent. Oriol Junqueras va aconseguir els indults, Puigdemont la llei d’amnistia i que els seus diputats puguin fer el mec (i jo diria que el mec-mec) parlant en català al Senat i al Congrés. Molt bé. Però on són els trens?

On és la força política dels suposats defensors de Catalunya posada a servir els catalans? Hem cremat contenidors, hem arrasat l’economia, hem fet el ridícul més estrepitós davant del món i de nosaltres mateixos, i una vegada més, com sempre en la història del deliri nacional, som a l’andana i no passa el tren.

Ni els més fanàtics poden creure que la desfeta de Rodalies és culpa de l’actual govern del PSC, de fa només tres anys. Hi ha hagut una deixadesa de l’Estat, és cert, i molt cert, i massa cert; però encara és més veritat, i més cruel, que els successius governs nacionalistes han permès aquesta deixadesa perquè han preferit posar un altre preu al seu favor. Mira com Pujol es va espavilar amb el que volia, de Felipe i d’Aznar, i ho va aconseguir. També el tripartit va fer passar els seus nyaps, i per descomptat Puigdemont i Junqueras han cobrat llurs favors personals, avui convertits en tot el que de veritat exigeixen els dos partits a canvi dels seus vots. Però us ho torno a demanar: els trens on són? El benestar més elemental del poble al qual volíeu salvar, on és? L’independentisme ha estat la més potent arma de destrucció massiva usada contra els catalans des dels temps de la FAI.

El president Illa ha estat l’únic que ha prescindit de la comèdia pancartista de la transferència i ha negociat els diners vinculats a un compromís d’execució imminent, sabent el desgast que li suposaran unes obres d’aquesta magnitud. Molt abans de l’accident, el president es va proposar renovar de veritat Rodalies, assumint que per fer els treballs s’hauria de suspendre el servei en molts moments, i durant dies i setmanes, causant inconvenients als usuaris i, per tant, també el seu enuig; i tot això a canvi d’un profit que potser es comenci a gaudir d’aquí a 8-10 anys, de manera que podria ser que ell com a president fes la feina bruta i que un altre president n’assaborís el profit quan arribés. Aquesta generositat, aquesta visió molt més «nacional» que sectària no van ser capaços de tenir-la cap dels governs nacionalistes o independentistes que fins i tot avui no es cansen de dir que Catalunya és la seva prioritat. Quina prioritat? Quina Catalunya?

La idea política de Catalunya mata. Mata perquè és un fantasma, un forat negre, un concert pro-Palestina, un noi amb la cara tapada per un mocador amb un roc a una mà i un còctel molotov a l’altra. És, de fet, un conjunt buit que no existeix ni ha existit mai. I mata perquè els que creuen en aquest deliri tenen els recursos intel·lectuals minvats per l’obsessió, pel fanatisme, per una follia traspassada de generació en generació, però que només gira sobre l’eix del greuge i de la rancúnia, en cercle com les voltes del gos abans d’ajaçar-se, i sempre tornem al punt de partida.

Aquests trens desballestats, aquests murs que cauen, aquesta deixadesa total i absoluta de vagons vandalitzats, de vies mortes, és el resum de 45 anys de poder autonòmic –el més desenvolupat que Catalunya ha tingut mai– dedicats a jugar a urnes falses i banderoles de plàstic, a manifestacions de pet i rot, a radicalismes de paper d’estrassa que eren en realitat un excés de sucre i a la destrucció del que amb molta intel·ligència, molt talent i molt d’esforç havien construït persones de molt de mèrit com Pasqual Maragall, Lluís Bassat o Javier Mariscal.

Ens estem veient aquests dies, però no només aquests dies, en un mirall horrible. Ja sé que ni de bon tros és la solució. Però quants anys fa que ens queixem de Rodalies? I el primer president, que a més a més ho és en funcions, que ha forçat dues dimissions a Renfe ha estat Albert Dalmau. Els anteriors presidents es queixaven, reclamaven, feien servir el patiment de les persones per a la propaganda i quan s’apagaven les càmeres de la televisió es desentenien dels afectats, no buscaven solucions reals per ajudar-los i continuaven dient dient dient mentre res no passava i tot s’allargassava fins aquest col·lapse d’avui.

Al voltant de la idea de la Catalunya política hi ha una mort que és física, hi ha una mort que és moral, hi ha una mort que és grisa fosca i que sempre hi ha estat, i que ens persegueix perquè juguem al que no sabem jugar i intentem ser el que no som. Catalunya és una nació cultural, però no política: només cal veure el resultat. I en algun moment haurem de decidir si volem sortir del racó i tenir clar que del racó no se’n surt a cop de roc ni de pancarta, i que si volem un país on s’hi pugui viure i que no ens avergonyeix a cada cantonada, l’haurem de fer amb una mica més d’intel·ligència, amb una mica més d’esforç, i medicant els mentiders i els llunàtics.

Subscriu-te per seguir llegint