Marxar o quedar-se

El poeta Salvador Espriu va crear un Assaig de càntic en el temple que es va convertir en un clam ben simbòlic de l’esperit català, sota aquelles circumstàncies del franquisme. El llenguatge de la poesia resultava expressiu de temps difícils. El poema expressava un cansament i un desig d’allunyar-se «nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç». Però el poeta fa que s’hi repensi i diu: «em quedaré aquí fins a la mort» perquè s’estima «aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria».

Un altre poeta contemporani, Joan Oliver, que signava Pere Quart –ben dotat sempre d’una ironia fraternal– va escriure un poema amb esperit contradictori que tenia igualment 20 versos, com el poema de Salvador Espriu. El va titular Assaig de plagi a la taverna. Expressava que ell estava «avingut amb la meva pàtria, esclava, poc sortosa terra» i que li plauria d’allunyar-se’n «sud avall, on sembla que la gent és bruta, i pobra, accidiosa, inculta, resignada, insolvent». Però Pere Quart també s’hi repensa i diu que «recularia per estar aquí fins a la mort» perquè s’estima «amb un irrevocable amor aquesta meva i nostra bastant neta, envejada, bonica pàtria».

Més enllà del joc de profunditat dels nostres molt estimats poetes, aquí tenim un motiu de reflexió: la pertinença a una terra determinada i els motius pels quals t’hi pots sentir lligat o lliure; és a dir, capaç de realitzar-te-hi i quedar-te aquí, o bé allunyar-te’n tot buscant altres paisatges per emmarcar-hi altres aspiracions personals, professionals i un llarg etcètera.

Marxar o quedar-se a la terra on has nascut, aquesta és una elecció d’eterna actualitat. En molts casos, tot un drama humà, en tots els seus escalons.

Ara mateix, a Girona som testimonis que –com qui diu abans-d’ahir– això era una «ciutat petita i delicada» i avui som 109.000 empadronats. És clar, es veuen moltes cares noves que pot passar (i, tanmateix, això passa) que no agradin a tothom. I al mateix temps, molts gironins no s’han quedat aquí i és probable i possible que no tornin, si el vent de la sort personal els bufa favorable. S’ha publicat que 40.000 persones catalanes d’origen han emprès ja fa temps viatges destinats a unes noves aspiracions i preferències. Tothom pot tenir algun vincle o coneixença referents a alguna d’aquestes persones que han exercit el dret d’emigració, reconegut com és a la lletra dels trenta Drets Humans, proclamats per l’ONU l’any 1948.

Així les coses, Josep Oliver Alonso, catedràtic d’Economia, ha manifestat que l’arribada d’immigrants a Catalunya és necessària en tots els àmbits de la vida, que aquest nostre país sap crear feina amb molts llocs de treball i a tots els nivells laborals. Es tracta, doncs, de demografia pura, de preveure omplir aquells espais que han quedat buidats per les persones catalanes que no s’han quedat aquí per motius que poden ser diversos. A partir d’aquestes realitats cal assumir polítiques i voluntats de preparar i donar formació humana, cívica i professional i marcar-se objectius d’instrucció i educació a tots els nivells.

Algú s’ha de preparar per a la continuïtat tant d’aquell humil taller com d’aquella brillant càtedra d’universitat, que estan esperant en aquesta pàtria tant si és envejada i bonica com si és trista i dissortada.

Subscriu-te per seguir llegint