Desgavell (?) als trens

Com deia encertadament Antoni Puigvert la setmana passada, el tren va ser la gran innovació de finals del segle XIX i representava la modernitat. Recordo bé els trens de via estreta, els que unien Sant Feliu de Guíxols i Olot amb Girona. El de Sant Feliu de Guíxols va ser sufragat fonamentalment per l’empresariat i el poble de Sant Feliu: uns empresaris emprenedors van tenir la iniciativa, a la qual es van apuntar molts vilatans. El meu avi tenia unes accions d’aquell tren i jo hi havia viatjat molts cops de jovenet. Quan tenia 15-16 anys vaig estudiar preuniversitari i magisteri a Girona i cada dilluns l’agafava per anar-hi, i el dissabte per tornar a casa. Per fer 32 km trigava 2 hores i, en algunes pujades, podies baixar i, si corries una mica, tornar a pujar al tren. Però va escriure una pàgina brillant del desenvolupament de Sant Feliu en l’etapa surera. Tenia un ramal que arribava al port, per on entraven i sortien tant matèries primeres com productes manufacturats.

Al llarg del segle XX el tren es va anar estenent per tot el món i, en particular, per Catalunya i Espanya. Al segle XX es van prendre dues decisions importants que van ser consensuades per tots els partits espanyols. Per un costat, es va afavorir una xarxa de trens radial (la majoria anaven de Madrid al seu destí), menystenint la xarxa mediterrània (d’aquí la reivindicació del corredor mediterrani) o la de Catalunya a Galícia passant per la cornisa cantàbrica (jo vaig fer classes un any a la Universitat de Valladolid i cada 15 dies anava amb «el gallego», que se sabia quan sortia però no quan arribava). Per l’altre, als 90 es va decidir apostar per l’alta velocitat: avui som el segon país del món en AVE en relació amb el nombre d’habitants, i això ha portat a menystenir les línies tradicionals que, ben mantingudes, prestaven un servei necessari (cas de Rodalies o de trens a certes regions, com el de Madrid a Extremadura i Portugal).

La xarxa d’alta velocitat ha funcionat bé: ha comunicat les ciutats en un temps i unes condicions de confort realment impensables fa només 50 anys. Ha anat augmentant els viatgers i la utilització de les vies (els Alvia, que fan trajectes més curts, com el que uneix Girona i Barcelona) i ha estat un servei molt fiable, amb pocs accidents (de fet, si ens limitem a l’alta velocitat en sentit estricte, si no vaig errat, aquest és el primer en els més de 30 anys que porta funcionant l’alta velocitat a Espanya), molts menys que a les carreteres i molt similar al dels avions. De fet, si no hagués coincidit el pas de l’Alvia amb el descarrilament de l’Iryo, avui estaríem parlant d’uns quants ferits i potser d’algun mort. Em resulta difícil entendre per què els partits de dretes es delecten en l’accident d’Andalusia, perquè, en tot cas, serien tots els partits que van decidir la xarxa d’alta velocitat i la creació d’Adif i Renfe per gestionar la xarxa de trens els qui haurien d’assumir les seves responsabilitats. L’actitud dels presidents Sánchez i Moreno Bonilla de treball conjunt és una bona notícia, que contrasta amb l’actitud de la cúpula del PP i de Vox.

Una altra cosa són els problemes de Rodalies, una xarxa convencional que té uns problemes de manteniment evidents que fa anys que s’han diagnosticat. Durant anys, els governs de CDC i ara de Junts han estat negligents: pensin que, malgrat denunciar la falta d’inversió, han mantingut als consells de direcció de Renfe i Adif representants que mai han dimitit i que han estat molt ben retribuïts. Quan els sento queixar-se, només se m’acudeix la paraula hipòcrites! El govern actual porta un any i no és més que el receptor d’un problema estructural al qual no s’ha donat una solució adequada durant un piló d’anys. No tiro pilotes fora: ara toca al govern socialista arremangar-se, però demano, com ho faig sempre, col·laboració lleial de tothom per intentar solucionar el problema. Com en habitatge, canvi climàtic, etc., aquests problemes s’han d’abordar a llarg termini i, sense un acord dels partits de govern, d’aquells que en algun moment governaran el país, tenen difícil solució.

I acabo amb unes notícies positives que, com sempre, els poden passar desapercebudes. El ministre Cuerpo ha anunciat un fons de prop de 10.000 milions per continuar el desenvolupament del teixit productiu que han permès els fons Next Generation de la Unió Europea. El govern s’avança als problemes que pot portar l’acabament dels fons europeus i crea un mecanisme per a un aterratge suau. També és positiva la dada d’ocupació, en constant creixement, i la corresponent disminució de l’atur. Finalment, vull ressaltar els acords comercials UE-Mercosur i UE-Índia. Tot i les dificultats per a certs sectors, els avantatges són grans: crea un mercat enorme, fet per acord en temps en què els acords no tenen bona premsa, en temps de diversificació de la relació comercial.

Subscriu-te per seguir llegint