Eslògan: fora les botigues de bicis!

A mitjans de la dècada dels anys 80, el danès Johnny Weltz va conèixer Girona perquè el seu company a l’equip Fagor, el ciclista garrotxí Pere Muñoz, el va convèncer perquè s’entrenés durant unes setmanes a Olot. Un cop retirat com a corredor, Weltz va continuar lligat durant molts anys a equips professionals i, aconsellats per ell o gràcies al boca-orella del seu entorn, més ciclistes de renom i, posteriorment, equips sencers, van escollir Girona com a camp base a Europa. Hincapié, Vande Velde, Landis, Impey, Hesjedal, Martin… i, com no, Lance Armstrong van acabar marcant un camí que, des de fa anys, ja no ressegueixen només ciclistes professionals sinó aficionats de diferent nivell que arriben a la ciutat i s’hi queden durant dies o setmanes amb el ciclisme com a excusa.

Tots ells, els professionals i els aficionats, no escullen Girona perquè al Barri Vell hi hagi moltes botigues de bicis o bars decorats amb rodes i mallots. Aquestes botigues i aquests bars -alguns, per cert, impulsats per inversions d’antics ciclistes professionals com Meyer o Sutherland que, un cop retirats, han escollit ser uns gironins més- no són el motiu pel qual hi ha tants ciclistes a la ciutat ni perquè llogar un pis al Barri Vell a un preu raonable sigui gairebé impossible. Són la conseqüència. I limitar les botigues de ciclistes no és més que una ocurrència que queda bé com a eslògan. Però que no té cap recorregut.

El boom del ciclisme ha estat molt bo per a Girona. En un moment on, a totes les ciutats, les botigues desapareixen dels nostres carrers, limitar els negocis relacionats amb el ciclisme no arreglaria res al Barri Vell. De cop i volta, sense botigues ni cafès ciclistes, no tornarien les tendes de betes i fils. Simplement, sense botigues, els ciclistes comprarien els mallots a Amazon i, mentre els agradés i s’hi sentissin còmodes, continuarien fent estades a la ciutat.

La feina dels gestors públics no és deixar anar frases per quedar bé a la ràdio sinó pensar, estudiar i aplicar mesures perquè el benefici econòmic del negoci ciclista reverteixi, via impostos, a tots els veïns de la ciutat. I admetre que la clau de volta de la gentrificació del Barri Vell està en l’habitatge. No en les botigues de bicicletes, que en són una conseqüència. I no pas un motiu.

Subscriu-te per seguir llegint