Nosaltres sempre serem dels bons

La Lia em truca per felicitar-me pel meu aniversari, i ens estem una bona estona xerrant. Sense voler-ho, acabem parlant de la segona execució d’un ciutadà nord-americà en mans dels sicaris de l’ICE –el Servei d’Immigració i Control de Duanes dels Estats Units–. Alex Pretti i Renée Good van trobar la mort amb només dues setmanes de diferència. Tots dos tenien 37 anys, tots dos a Minneapolis, i tots dos per protestar per les detencions arbitràries i abusives dels agents de l’ICE contra persones que consideren «immigrants il·legals», encara que siguin nens de cinc anys.

La Lia és radical fins a la medul·la. És d’extrems. Li costa molt valorar els matisos i li costa empatitzar amb les persones que no pensen com ella. És valenta (o potser temerària), i defensa les seves idees fins i tot quan ja no li queden arguments. Reivindica allò que considera just, i de vegades s’equivoca, però és lleial i sincera i sempre em fa pensar, encara que no estigui d’acord amb el què proposa.

Avui, però, a les dues ens bull la sang d’indignació, i no som capaces d’entendre com el món està perdent el nord d’aquesta manera. «I a sobre, el govern nord-americà menteix descaradament i diu que volia perpetrar una massacre: però si als vídeos es veu claríssimament que no tenia cap arma a les mans!», s’esgargamella la Lia parlant-me de la mort de Pretti, com si jo no hagués repassat les imatges des de tots els angles possibles.

«Saps què em passa? Que veig aquestes coses i tinc pensaments que no m’agrada tenir: desitjo coses molt dolentes a moltes persones», li confesso jo. «Què coses dolentes! Les coses que es mereixen! –em corregeix ella– S’haurien de morir tots, aquests nazis de merda!». I jo… jo estic d’acord amb ella, però no m’agrada estar-hi. La Lia no ho entén: són uns desgraciats, i desitjar la mort a persones dolentes no pot pas estar malament, raona. «Ja, Lia. Però, per a ells, les persones dolentes som nosaltres. I suposo que també ens deuen desitjar la mort».

La Lia vacil·la un moment, i repeteix: «Ells també deuen voler que ens morim». No en tinc cap mena de dubte, corroboro. Estic seguríssima que el senyor que mana als Estats Units (i molts altres com ell, arreu del món) estaria contentíssim si tots els immigrants i les persones que defensen els seus drets es morissin de cop. Seria feliç si aparegués una malaltia que exterminés tota la gent que simpatitza amb les esquerres, amb els que es preocupen pel medi ambient i el clima. Aplaudiria fins a fer-se sang a les mans si una nau extraterrestre abduís tots els musulmans del planeta. Ballaria per un peu si una epidèmia s’endugués a l’altre barri a totes les persones LGTBIQ+ i, de passada, les feministes. «I jo no vull desitjar mal a ningú, però de vegades se m’enduen els dimonis», admeto.

«Doncs està clar: amb tants mals desitjos anant amunt i avall, el món no pot anar bé de cap manera», resol la Lia. «Però perquè quedi clar: nosaltres sempre serem dels bons», conclou. I, aquest cop, no li portaré pas la contrària.

Subscriu-te per seguir llegint