Salvem la Rambla de la Llibertat

En el recorregut entre la Plaça de les Cols i la Rambla de la Llibertat, la Rambla ha estat el cor de la ciutat durant segles. Es conspirava als bars, es feien tertúlies, es tancaven tractes els dies de mercat, es comprava i es venia. La Rambla era un punt neuràlgic, el focus de la vida social de la ciutat. Comerç, mercat i esbarjo es fonien en una mateixa sintonia. Les botigues eren l’ànima permanent i canviant alhora del pols ciutadà i els dies de mercat es barrejava el bullici de la venda ambulant amb els tractants de bestiar o de grans o de fusta al capdamunt de la Rambla a tocar del Pont de Pedra. Els vespres els joves ramblejàvem, Rambla amunt i Rambla avall, mirant de reüll les noies que feien el mateix. La Rambla va ser escenari de l’inici de molts festeigs i els grups es desfeien a mesura que els seus integrants s’aparellaven. La litúrgia del vermut s’associava sobretot als diumenges i mentre uns ramblejaven d’altres assaborien unes olives farcides.

De fet Rambla i Argenteria amb la seva personalitat específica constituïen una unitat urbana que començava amb un carrer estret i culminava més al sud en un saló passeig que amb el temps ha anat canviant la seva configuració urbana, de dos carrils de circulació i un passeig al mig a un únic carril de circulació restringit i tota la Rambla reservada primordialment per a vianants. Ha canviat el mobiliari urbà, ha canviat l’enllumenat, han canviat els materials del paviment i naturalment en el trànsit de la plaça de les Cols a rambla és quan es va definir l’actual passeig sense obstacles al mig.

Tots els que hem fet vida a la Rambla conservem un imaginari propi que ha anat canviant amb les generacions. A mi, per exemple, a l’Argenteria em sobta no veure el rellotge de can Pere Petit, a vegades encara em sembla que als esplèndids aparadors de can Quera hi veuré un tren elèctric o entraré a comprar un llibre a can Geli o algun pastís a can Puig. La meva Rambla és la de la botiga, després les botigues, de ca l’Amatller, dels electrodomèstics i els cartells lluminosos de can Girbau, de les ulleres de can Solà, de les anàlisi clíniques del Sr Folch, els srs Folch després, de can Bayer, de can Casadevall, de l’Arcada, de can Perich, de ca l’Adroher, de la Ferreteria Puig, de la Llibreria Pla Dalmau, de can Colomer, de can Falcó, de can Pijaume, de can Guillamet, de can Muntaña, del quiosc de la Nuri, de l’estanc d’en Jaume, de les Sales de la Rambla, durant un cert temps de can Sobrequés.

És evident que la realitat concreta de cadascun de nosaltres, generació rere generació, ja no tornarà. Els temps canvien inevitablement. I aquest és un fet, una realitat, que hem d’assumir. Com tampoc no tornaran, i és una llàstima, les activitats promogudes per l’associació de comerciants i veïns de la Rambla i de l’Argenteria i els sopars de proclamació del ramblista d’honor. Eren també altres temps.

Resulta, però, que ara, sense una mirada nostàlgica, en l’observació estricta de la realitat, els gironins que viuen fora de Girona i ens visiten mostren la seva perplexitat, el seu estupor, davant no només la constatació que la seva Rambla s’ha escolat definitivament amb el pas del temps sinó sobretot davant el punt de degradació ambiental que es respira en tota la Rambla. Si nosaltres que vivim permanentment a la ciutat potser no ens adonem prou, els que ara no hi viuen i hi venen constaten negativament la situació actual.

No cal dir que enmig del marasme sobreviuen heroicament molts establiments històrics, que amb una mirada atenta podem convenir que no caldrien grans coses per retornar a la Rambla la seva antiga esplendor i que és el paisatge urbà que s’ha deteriorat per diverses circumstàncies.

La primera qüestió i potser la més determinant és la neteja. La Rambla reclama una acció contundent de manteniment i neteja constants; massa sovint els paviments semblen enganxosos i l’ús de l’aigua a pressió es fa imprescindible. Cal netejar permanentment els fanals de sota les voltes i cal netejar el pas que condueix de la Rambla al pont de les Peixateries i el túnel del carrer de l’Arc que comunica la Rambla amb la plaça de les Olles. A vegades els rètols del pont, el de ceràmica que va fer el Sr Duixans i el de color vermellós de la senyalització de l’Ajuntament, tenen teranyines... El concepte de neteja urbana es fa extensiu al mobiliari urbà, especialment les papereres, vinculades indestriablement amb la neteja i que haurien de tenir un disseny homogeni i pràctic i que s’haurien de buidar sempre que calgui amb regularitat.

Un punt i apart el mereixen les pintades, que haurien de ser tapades i eliminades sistemàticament en una acció de decòrum urbà imprescindible, tant si són pintades en l’espai públic com en les façanes dels establiments. Un capítol apart és el de les botigues tancades; l’Ajuntament hauria de fer una acció amb els propietaris per tal de desencallar situacions cròniques que degraden especialment molts dels espais de sota les voltes.

Probablement les terrasses dels bars haurien de ser objecte d’una reconsideració. Ara ocupen molt espai i la majoria de taules es reserven per als àpats i estan renyides amb l’antiga tradició dels vermuts. En algun punt el passeig queda francament escanyat i potser no caldria tant.

El tema més delicat, però també el més urgent, és el dels sense sostre que busquen l’empara dels racons de les entrades de les botigues i la protecció dels porxos. La Rambla i les voltes de la Rambla no poden ser de cap de les maneres un dormitori a l’aire lliure. L’Ajuntament ha respost a aquesta crisi creant espais adients i habilitats pels sense sostre tot garantint drets i dignitat; però si s’ha creat l’alternativa ja no té cap sentit mantenir la permissivitat.

Una darrera consideració; a mi em sembla que mentre la Rambla es degrada els carrers del voltant es regeneren. Potser és només una percepció però a mi em sembla que Santa Clara, la plaça del Vi, el carrer Ciutadans, el carrer Mercaders, la plaça de l’Oli, la Cort Reial o fins i tot l’Argenteria, tenen un altre aire i que és a la Rambla on es concentren alguns dels problemes que he tractat de descriure.

Potser he caigut massa en el detall o en el record, però no he trobat cap altra manera d’alçar un crit a favor d’una operació urgent de salvament de la Rambla.

Subscriu-te per seguir llegint