La desconstrucció d’Occident

La idea de la desconstrucció d’Occident no es refereix només a una caiguda econòmica o geopolítica, sinó a un procés més profund: una crisi moral i ètica que afecta els fonaments culturals, socials i espirituals de les societats occidentals. Aquesta preocupació ha estat expressada, amb diferents matisos, per pensadors al llarg del segle XX i de l’actual segle XXI. Hi ha multitud de llibres i d’articles sobre aquest amoïnament; quasi angoixa i ansietat, quelcom més que inquietud.

Durant segles, Occident es va estructurar al voltant de certs valors comuns: la dignitat de la persona, la responsabilitat individual, la recerca de la veritat, el sentit del deure i una ètica de l’esforç i del sacrifici. En les darreres dècades, molts crítics assenyalen una fragmentació moral en què ja no existeix un consens bàsic sobre el que està bé o malament, simplement perquè han desaparegut les fronteres entre el bé i el mal. El relativisme extrem -la idea que tota norma és subjectiva- debilita la cohesió social i dificulta la construcció de projectes col·lectius duradors.

L’èmfasi creixent en l’individu, l’èxit personal i el plaer immediat ha erosionat nocions com el bé comú i la responsabilitat envers els altres. Quan la llibertat es separa de la responsabilitat ètica, es transforma en un simple capritx. Aquest fenomen genera el que alguns anomenen un buit moral: abundància material acompanyada de pobresa espiritual, ansietat, solitud i pèrdua de sentit. Les institucions que tradicionalment transmetien valors -família, educació, religió, comunitat- travessen una profunda crisi de legitimitat a causa de determinades ideologies d’esquerra, entre les quals la dita woke, dominant aquí a Podem, la CUP i els integrants de Sumar. La mort de l’empatia humana és un dels primers i més reveladors signes d’una cultura a punt de caure en la barbàrie.

La ideologia woke es refereix a una consciència social i política que sorgeix de la lluita contra el racisme i s’ha expandit per abordar diverses desigualtats socials, com les relacionades amb el sexe; d’aquí això del gènere i l’orientació sexual. Originalment, el terme s’utilitzava per descriure aquells que estaven vigilants davant les injustícies racials, però ha evolucionat per incloure una àmplia gamma de problemes socials i polítics. Tanmateix, també ha estat objecte de crítiques, ja que alguns argumenten que pot portar a una defensa autoritària de la identitat i a la creació de divisions a la societat. En resum, la ideologia woke és un fenomen complex que reflecteix les tensions i canvis a la societat contemporània. En debilitar-se aquests espais, la formació moral queda moltes vegades en mans del mercat, de les xarxes socials o de la ideologia, àmbits que rarament prioritzen la virtut de la veritat.

El desenvolupament tecnològic i econòmic ha avançat molt més ràpidament que la reflexió ètica. La política, la ciència i l’economia operen amb un enorme poder, però sovint sense un marc moral sòlid que les limiti. La corrupció, la manipulació informativa i la deshumanització de l’adversari són símptomes d’aquesta desconnexió entre poder i ètica. Pensadors com Friedrich Nietzsche ja ens van advertir sobre el nihilisme: la mort dels valors suprems i el risc que la societat es quedi sense brúixola moral. Més tard, Oswald Spengler va parlar de «l’ocàs d’Occident», descrivint les civilitzacions com a organismes que decauen quan perden la seva ànima cultural. Per la seva banda, el reconegut filòsof britànic de la història Arnold Toynbee sostingué que les civilitzacions moren no per assassinats externs, sinó per suïcidi moral.

Tot i això, el col·lapse moral d’Occident no és necessàriament un destí irreversible. La història mostra que les crisis també poden ser moments de renovació. Això exigeix una reconstrucció ètica: recuperar el valor de la veritat, la responsabilitat, la justícia i la dignitat humana; reequilibrar drets amb deures; i tornar-se a preguntar no només què podem fer, sinó què hem de fer. És aquí on els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat singular, atès que al costat de la informació poden servir una opinió compromesa amb aquells valors socials, polítics i religiosos que han conformat l’Occident que se’ns va de les mans.

Perquè el problema central d’Occident no és la falta de recursos ni de coneixement, sinó la desorientació moral. En aquest sentit, el filòsof Ramin Jahanbegloo, filòsof iranià conegut per la seva posició a favor de la democràcia, la no-violència i l’obertura cap a Occident al seu país, suggereix que el procés actual no és una simple absència de civilització, sinó un estat de «civilització sense sentit i irreflexiva», cosa que implica una crisi de consciència profunda. Sense una base ètica sòlida, cap civilització pot sostenir-se a llarg termini. El futur dependrà de si som capaços de reconèixer aquesta crisi i respondre-hi amb humilitat, reflexió i renovació moral, o si continua avançant amb poder tècnic, però sense ànima, al marge dels valors provinents de les arrels d’Occident: el món clàssic (Grècia i Roma), el llegat judeocristià i les grans revolucions del pensament que van culminar en la Il·lustració.

Subscriu-te per seguir llegint