El silenci de les Caputxines

Fa gairebé vuit anys que el convent de les Caputxines de Girona és buit. Un edifici monumental, al cor del Barri Vell, tancat i sense ús, mentre la ciutat pateix una manca creixent de places residencials per a gent gran amb pocs recursos. No parlem d’un projecte accessori, sinó d’una necessitat social urgent.

La comunitat de clarisses caputxines va marxar el 2017, després de més de quatre segles de presència a Girona. La manca de vocacions i l’edat avançada de les últimes religioses ho feien inevitable. El que costa d’entendre és que, des d’aleshores, l’edifici hagi quedat encallat en una llarga espera, sense projecte definit, mentre moltes persones grans viuen soles, desarrelades o lluny del centre de la ciutat.

L’Ajuntament de Girona ha manifestat en diverses ocasions que manté oberta la possibilitat de comprar el convent. Però els anys passen i no hi ha acord. Oficialment, no consta cap operació tancada; a la pràctica, la inacció beneficia l’espera: una possible rebaixa, un preu simbòlic o una oportunitat futura que afavoreixi interessos privats. Quan les necessitats socials són tan evidents, no decidir també és una manera de decidir.

L’exemple de les Carmelites Descalces és il·lustratiu: convent venut i reconstruït. Espais nascuts per al silenci, la pregària i el servei acaben convertits en operacions immobiliàries. Potser és legal, però costa de defensar des d’una mirada social i cristiana. La Doctrina Social de l’Església recorda que el destí universal dels béns ha de prevaldre sobre l’interès particular. I l’Evangeli és encara més clar: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40). Davant d’això, el silenci institucional resulta difícil d’acceptar. No es tracta d’una operació urbanística, sinó d’una decisió profundament social i humana. Cada any que passa sense projecte és un any perdut per a persones grans que no poden esperar.

Aquest convent és una gran oportunitat per a Girona. El seu emplaçament cèntric i les seves dimensions el fan idoni per acollir una residència geriàtrica social, digna, pensada per a la gent gran amb escassos recursos. Vista la magnitud de les necessitats socials de la ciutat, no podem permetre’ns perdre aquesta ocasió.

Les Caputxines ja no hi són. Però el seu llegat continua interpel·lant la ciutat i el seu Ajuntament. La pregunta és si Girona sabrà transformar aquesta oportunitat en justícia social o si deixarà que sigui el mercat qui decideixi allò que és, abans que res, una responsabilitat col·lectiva.

Subscriu-te per seguir llegint