El tren, una història de desastres

«Ara, els viatges en alguns trens de la Renfe, com el Catalunya Exprés, crec que estan en situació de competir amb els de la resta d’Europa». Aquesta frase correspon a un article que el pedagog i escriptor Josep Maria Ministral i Masià va publicar al Diari de Girona el 17 de novembre de 1994. Aquells trens, que havien començat a circular el maig de 1993, unien Girona i Barcelona en una hora i quart! Arribaven puntuals, i eren còmodes i eficients. El bitllet costava 400 pessetes (2,40 euros). Renfe va tenir tres bons presidents entre 1985 i 1995 (Ramon Boixadós, Julián García Valverde i Mercè Sala, amb la qual van entrar en servei els Catalunya Exprés), i es va notar en una substancial millora del ferrocarril. La companyia considerava que Figueres, Girona i Barcelona havien d’estar comunicades cada trenta minuts en hora punta i cada hora les de menor afluència de passatgers. La puntualitat era del 97%.

Trenta anys més tard, hem retrocedit molt més que els crancs. És com si haguéssim tornat a l’època en què la saviesa popular va convertir l’acrònim Renfe en «Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados». El servei del Catalunya Exprés, i de la resta de trens regionals i de rodalies, es va començar a deteriorar, i molt, quan es va abandonar el tren convencional en benefici de l’alta velocitat (a principis del segle XXI). La veritat és que aquell període va ser un parèntesi en la negra història ferroviària espanyola, on els desastres superen, de llarg, els èxits, començant per l’elecció d’un ample de via diferent del que havien adoptat tots els països europeus. Segons l’enciclopèdia Larousse, «fou escollit (any 1844) per consideracions militars i així dificultar la invasió per via fèrria» (sic). Mentre la majoria dels països van construir unes grans xarxes ferroviàries a finals del segle XIX i principis del XX, Espanya es va quedar enrere. Un altre error va ser pensar que el cotxe substituiria el tren (anys seixanta del segle passat). Amb els trens, a Espanya no hi ha cregut quasi ningú. Se li ha donat tan poca importància al llarg de la història que el famós Pacte del Majestic, tan venerat pels convergents, no hi dedica ni una línia en les seves 18 pàgines, ni a l’AVE, que ja feia quatre anys que circulava entre Madrid i Sevilla, i encara faltava molt per arribar a Catalunya (de fet, en el pacte, no hi havia cap referència a les infraestructures).

Precisament, va ser amb els governs de José María Aznar quan es va iniciar el declivi dels trens regionals i de rodalies. Entre 1996 i 2009, Espanya va tenir tres ministres nefastos a la cartera de Foment, dos del PP, Rafael Arias-Salgado i Francisco Álvarez-Cascos, i una socialista, Magdalena Álvarez, que se les va tenir fortes amb Joaquim Nadal, ja pel deteriorament de rodalies. Arias-Salgado fou el ministre que, mentre CiU sostenia el seu govern, va dissenyar un pla per concentrar les inversions públiques a doscents quilòmetres a la rodona de Madrid, i va dir que perllongaria l’AVE Madrid-Saragossa fins a Lleida «perquè no tinc més remei». El gran error històric, impulsat per Aznar, i després seguit pel PSOE, va ser voler convertir Espanya en el segon país del món amb més quilòmetres d’alta velocitat, després de la Xina. Amb la paradoxa, a més, que, després d’haver-ne construït uns 4.000, la segona i tercera ciutat de l’Estat, o sigui Barcelona i València, encara no estan connectades. A part de no tenir cap sentit portar l’AVE a estacions amb escassos passatgers, ara s’han adonat que, darrere les fotos de les inauguracions, calen uns manteniments permanents i molt costosos. I, mentrestant, uns i altres, han deixat el servei ferroviari convencional fet un nyap (menys estacions de l’AVE a l’aeroport, i més rodalies i regionals). És un problema estructural: saturació del servei pel creixement de la demanda, infraestructures deixades de la mà de Déu fa anys, trens Talgo comprats durant el govern de Rajoy a un preu molt baix, tenen problemes operatius, i un llarg etcètera, que a Catalunya s’agreuja per molts factors. I si nomenes director operatiu de Rodalies (destituït dilluns passat), un senyor sense cap experiència en trens (havia sigut gerent dels autobusos de València), però que calia col·locar-lo en un lloc, vas de caps al precipici. S’està invertint més que mai, cert, però veurem com i quan es resoldrà aquest dèficit històric (ja sé que ara és anar a contracorrent, però Óscar Puente, polèmiques a Twitter a banda, és el millor ministre del ram en anys).

Subscriu-te per seguir llegint